Alguna vegada us he parlat aquí de Ferran Escoda, escriptor català. Si mai arribo a escriure el meu cànon de la literatura catalana, Escoda hi figurarà, sí o sí. I no hi figurarà pel seus poemaris, valuosos i premiats però inaccessibles per a mi, sinó per dos llibres de ficció, artefactes d'avantguarda que són alhora divertits i aguts comentaris crítics a la nostra realitat.
Parlo d'Els meus millors pròlegs (ed. La Temerària), on un escriptor dedicat exclusiva i orgullosament a prologar –és l'única tasca que li sembla realment honesta i digna-- llibres d'autors que van caure en el narcisisme d'escriure obres personals, en comptes de limitar-se sàviament a prologar les d'altres (i cada pròleg o capítol del llibre és una hilarant exegesi d'una figura, només a mitges fictícia, de la literatura catalana contemporània).
I d'Últims dies a l’Eixample (Penguin Llibres) on un solitari, insubornable, patètic, digníssim i disparatat propietari d'un pis de l'Eixample barceloní, de professió redactor d'esqueles per a la premsa --però esqueles exclusivament de veïns del seu barri--, resisteix heroicament a l'avidessa dels especuladors immobiliaris que ja s'han apoderat de tot l'immoble on viu, excepte del seu habitatge, al qual assetgen amb les marrulleries repugnants que avui són moneda corrent.
Aquests llibres d'Escoda són joies predilectes de la meva selecta biblioteca personal. Escoda no podia faltar en aquesta sèrie d'articles en què figures destacades de la nostra vida cultural celebren una obra d'art contemporani. Ahir li vaig escriure sol·licitant-li la seva col·laboració, i de seguida vaig rebre la seva resposta. Aquesta:
La masia, de Joan Miró. National Gallery of Art, Washington D.C.
“Davant la possibilitat distòpica d'arrambar amb una pintura —tal com la protagonista de Pluribus que s'apalanca una O’Keeffe del museu i se la penja a la saleta—, l'obra que escolliria seria La Masia de Joan Miró, una composició de 1921-22 que resumeix, i diria que culmina, una etapa del camí mironià, que encara no ha arribat a l'“assassinat” de la pintura, però que transmet una força propera a l'agressivitat, amb un equilibri pensat al mil·límetre.
La masia representada, enclavada a Mont-roig, al Baix Camp tarragoní, és per a Miró la quintaessència de la catalanitat; d'aquí neix aquesta agressivitat, de l'enuig de Miró amb l'esnobisme que menysprea les arrels. Tot això i més coses converteixen aquesta pintura per a mi en quelcom que fascina i inquieta, que remou la meva contemplació de la terra i del país que la conforma. Probablement no suportaria la seva visió quotidiana.
Josep Goday. Sense títol. (Propietat particular)
Per això davant la necessitat de tenir un quadre proper, en el seu dia vaig aprofitar la generositat de Josep Goday, el meu sogre, que em va oferir la possibilitat d'“apoderar-me” d'aquesta obra seva, que m'ha proporcionat hores i dies de contemplació equilibrada, però també amb la seva dosi de misteri constructiu, una vaga presència vegetal i una creu central que espantava el seu cunyat, el mefistofèlic membre de Dau al Set Modest Cuixart.
Josep Goday (Barcelona, 1914-2012) va ser un aquarel·lista, format en l'Arquitectura, amb una tècnica depurada al llarg d'anys i amb una sensibilitat especial per als paisatges. Va ser un artista sense més ambició que la de la seva feina diària i constant, i que va assolir destells de mestre en la seva especialitat. Anualment celebrava una exposició a la desapareguda Pinacoteca del passeig de Gràcia de Barcelona; també va exposar a París, on pocs anys abans Joan Miró havia venut La Masia a Ernest Hemingway”.
Molt bona selecció la d'Escoda. No només per l'oli paradigma de Miró, cop de puny damunt la taula i exhibició d'idees. També jo vaig assistir en el seu dia a algunes exposicions de Goday a La Pinacoteca. Era un aquarel·lista d'una delicadesa, pulcritud i elegància exquisides, evitava el pathos i s'inclinava a plasmar paisatges urbans de diferents ciutats europees, centrant la mirada en els jocs formals dels conjunts d'edificis.
Va pintar molt: si es reunissin totes les seves aquarel·les, una al costat de l'altra, compondrien un resum del món que ens semblaria força més distingit del que em temo que realment és.