Asia Ortega: "Els perles ens ensenyen molt"

Asia Ortega viu entre dos mons: el del flamenc i el de la interpretació. Assegura que amb el ball manté una relació poliamorosa, però que tant davant de les càmeres com sobre els escenaris ho dóna tot.

En el seu darrer film com a protagonista, Fragments, es posa a la pell d'un personatge tan odiós com ferit, al qual, una vegada més, li ha posat ànima i una mica d'ella mateixa. Hi ha alguna cosa de Alba, el seu personatge, que l'atreu. Potser molesta.

Roger Coma, un "ebenista del cos" davant l'amor nostàlgic de Jordi Casanovas

“Es troben a faltar guions que et trenquin el cap, incòmodes”, assegura. Precisament això és el que també l'atreu del flamenc, que “té una veritat que incomoda”, subratlla.

Per això es mostra feliç navegant entre dues aigües i amb una energia més pròpia dels 20 que dels 30, dècada en què ara es troba i que afronta amb determinació i molts projectes. Així ho explica en conversa amb Crónica Global.

El seu personatge, d'entrada, no cau bé. Però, clar, no sé què en pensa vostè d'ell.

Tinc la suficient psicologia com per entendre que alguna cosa li passa a aquesta noia. Al final, tota la gent que actua de manera reactiva normalment és per alguna cosa: segurament li ha passat alguna cosa, té algun tipus de trauma per actuar així.

Llavors…

Jo crec que l'Alba ens la presenten en un moment en què ella està en una crisi existencial absoluta, de la qual no és conscient i de la qual tampoc vol ser conscient. Llavors, jo crec que ella té aquesta lluita interna no només amb ella, sinó amb l'exterior, que al final fa de reflex tot el temps.

Bé, és que aquest exterior no és altre que el paisatge de Lanzarote.

El paisatge és un altre personatge per a mi. Per a mi, el protagonista: és qui ens acull al seu regaç i, a partir d'aquí, comencen a passar coses. De fet, quan vam arribar allà un dia abans, tot comença a prendre una altra dimensió; comences a entendre el terreny tan convuls en què ens trobem. Curiosament, es pot fer un paral·lelisme simbòlic amb els volcans de l'illa.

Entrevista a Asia Ortega GALA ESPÍN Barcelona

Pel foc interior?

És un foc intern i també un interior fos, com podria ser la lava. I aquest volcà intern al final esclata.

En qualsevol cas, tots els personatges tenen alguna cosa; és impossible empatitzar plenament amb cap d'ells.

Totalment. Ho vam parlar amb Horacio Alcalá, el director: no hi ha personatges bons o dolents. A la nostra pel·lícula hi ha personatges de veritat. Per això, tots ens podem haver sentit identificats amb alguna frase, alguna mirada, algun despit que es deixen anar.

El bonic d'aquesta pel·lícula és que no s'han romantitzat les actituds tòxiques d'una parella. Només cal veure el final, que acaba com tots desitgem que no acabi, però veiem que es desencadenarà per aquí. I penses: com pot ser? Però és que això és una realitat.

Entrevista a Asia Ortega GALA ESPÍN Barcelona

És clar, sembla un final feliç, però és totalment tràgic.

I passa així. Tothom sap que aquesta relació és completament tòxica, que falla, que els dos personatges estan molt ferits i que potser es podrien rescatar, però no està passant. I quanta gent no ha seguit, no ha mantingut una relació tòxica perquè era l'únic que coneixia o perquè té por d'enfrontar-se a la seva solitud? Com deixes anar algú a qui estimes?

Per això surts molt remogut i replantejant-te decisions que no sempre són les adequades, però que prens. La pel·lícula remou les prestatgeries de tothom.

Fins al punt de sentir-se malament en sortir de la sala.

I està molt bé, perquè això d'anar al cinema per quedar-se bé tampoc s'assembla tant a la realitat. A vegades no tot surt bé. Per quedar-se bé, ves a veure una altra cosa. Aquí s'ha evitat completament justificar el personatge i fer-lo bona persona.

La motiven aquest tipus d'històries?

És clar. Jo tenia ganes de seure, de fer feina de taula. Es troben a faltar guions que et trenquin el cap, guions incòmodes que alhora et suposen un viatge. Amb aquest guió veus que havia de posar una part de mi, regalar-li a l'Alba una mica de mi. I és clar, va ser molt incòmode per a tots; en canvi, tots ens sentíem reconeguts en més d'una frase.

Mira el personatge que fa José Luis García Pérez. Ell defensa molt bé el perla, fent referència a Rosalía. Donem-li un lloc als perles, que també existeixen i ens ensenyen molt. Ens ajuden a posar límits.

Asia Ortega a 'Fragments'

Segur!

És valent i bonic travessar aquesta incomoditat per poder regalar veracitat al personatge. Jo tenia moltes ganes de fer un personatge així. Donar-li el cos i l'ànima ha estat un gran repte.

Jo tenia moltes ganes de trencar-me per dins com a actriu. Jo sé que, tot i tenir 30 anys, dono per papers de noieta, però hi ha alguna cosa en la profunditat de la mirada i en les vivències que traspassa la pantalla, per molt que una es tapi les ulleres, es posi de nena i endolceixi la veu.

Necessitava una mica de coherència amb els personatges que em vinguessin. I aquest personatge és honest amb la profunditat en què estic ara.

Costa, tenint aquest perfil tan juvenil, que li donin papers allunyats del de jove?

No crec que costi. Té a veure amb que et donin l'oportunitat i amb que tu estiguis forta en el moment per poder visualitzar-ho i posar-hi empeny. També hi ha un punt de treure't una mica el síndrome de l'impostor i projectar coses.

Digue'm boja, però si tu projectes “vull diners i fama”, et vindrà un tipus de projecte. Si tu projectes “vull treballar, trencar-me com a actriu i descobrir racons pels quals encara no he passejat de la meva psique”, doncs això també t'arriba.

Asia Ortega GALA ESPÍN Barcelona

No és fàcil, suposo. I més per a vostè, que va començar jove i per a qui les xarxes són sempre una temptació i fins i tot una eina per arribar a tenir més papers.

Sí, ens estan venent molt els passos per a l'èxit en tots els sentits: el blow up en 21 dies si et fas el meu skin care i prens les meves vitamines, si segueixes aquests 10 passos i t'aixeques a les cinc del matí, acabes sent algú d'èxit… Sistemes piramidals per aconseguir l'èxit ràpid. Per a mi, la vida va per una altra banda.

Tampoc em barallaré de més, perquè és el context històric actual. Però no pujo gaire contingut i, de tant en tant, li dic a alguna amiga que miri el meu feed, que esborro i tal. Instagram és una esgarrapada d'expressió meva, no crec que em defineixi gens.

Allà no apareix gaire una de les seves passions, el ball. L'ha apartat?

Diguem que la meva relació amb el ball és de proporció fluida. La interpretació consumeix molt temps i de manera immediata. A més, quan m'endinso en un projecte sóc una psycho. Em llevo a les dues de la matinada amb una idea del personatge i l'he d'apuntar.

A mi m'agrada fer les coses donant-los espai i posant-hi atenció completa, perquè és la meva manera de fer. Per tant, a vegades sí, he de deixar el ball una mica de banda.

Però jo li dic al meu flamenc que no li poso les banyes. Tenim una relació poliamorosa. Me'n vaig una estona amb la interpretació i torno. El que passa és que són dues disciplines molt exigents.

Asia Ortega GALA ESPÍN Barcelona

Exigeixen molt del cos totes dues.

I m'ha passat tenir un rodatge i escapar-me el cap de setmana per gravar una cosa de ball. És com tenir dos bessons hiperactius a casa: cadascun té la seva manera de ser i has de donar a cadascú el que li toca.

Per a mi, el flamenc és la meva vida. Jo no puc viure sense ballar; és la meva màxima expressió.

I això que és catalana i sempre es diu que no hi ha tant flamenc, quan hi ha grans artistes. D'on li ve?

Hi ha molt flamenc a Catalunya! Curiosament, el més aficionat al flamenc de casa meva és el meu pare, que és argentí, però un flamenc neix on vol. La meva mare és xarnega, la meva àvia és d'Extremadura i el meu avi, de Còrdova.

Jo m'he criat escoltant Camarón, antologies de Carmen Linares, Manolo Caracol, tota l'Estrella Morente, Enrique Morente —que és un dels meus grans referents—, Lola i Manuel… M'he criat amb això al carrer de la Cera del Raval, i també amb la gent de Gràcia i de Sants, els gitanos catalans.

El flamenc té una veritat, una manera d'expressar tant el bo com el dolent des d'una honestedat que és gairebé insultant. Incomoda o pot arribar a incomodar de tan veraç que és. El flamenc m'arriba a través del barri i del meu pare. I després, és clar, la família de la meva mare és xarnega, són andalusos.

Entrevista a Asia Ortega GALA ESPÍN Barcelona

Li canvia la cara quan parla de flamenc.

Sí, se m'il·lumina la mirada, m'ho noto. És que entro en un altre pla. El ball per a mi és una de les expressions més exponencials que hi ha i el flamenc ho ajunta tot. S'uneixen l'expressió, la interpretació, la veritat del ball i la dificultat tècnica que té. A més, no te l'acabes mai.

És clar, així és impossible parar.

Bé, també vaig escriure un llibre que vaig publicar l'any passat. Tinc ganes de donar-li una mica de ressò. A més, començaré a muntar cosetes meves, perquè necessito taules. Necessito interpretació, necessito ball. M'encanta la tele, m'encanta el cinema, però em fliparia que em truquessin per fer teatre. Jo, de moment, començaré a crear.

Dramatúrgia? Direcció?

Bé, barrejat. Vull ajuntar-me amb dues companyes i unir la interpretació amb el món de la dansa i amb el simbolisme estètic.