Miki Esparbé: “És una barbaritat que els joves simpatitzin o romantitzin el franquisme”

Miki Esparbé és a tot arreu. Acaba de baixar dels escenaris del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), on protagonitzava Els nostres. A finals de novembre va encarnar el rei Joan Carles I a Anatomia d'un instant i aquest 12 de desembre estrena Frontera, la nova pel·lícula de Judith Colell.

El català assegura que “és casualitat”, que ara li arriba un període “molt tranquil”, però la veritat és que no s'ha aturat.

La promoció de la sèrie i del film ha estat seguida i, entremig, gravava Matar un ós, juntament amb una de les seves partenaires preferides, Maria Rodríguez Soto. Ella va ser la seva parella a l'obra de teatre L’illa deserta i també a la pel·lícula que ara s'estrena. Una cinta que fuig dels tòpics.

“Sí, és una pel·lícula ambientada en els primers anys de la postguerra, però no per parlar de vencedors i vençuts. Precisament explica un episodi que jo, com molta altra gent, desconeixia”, assenyala l'actor en conversa amb Crónica Global.

“Això la fa molt atractiva”, sosté. I reconeix que “es parla i es diu molt de les pel·lícules de guerra i de postguerra, però aquesta pel·lícula retrata precisament aquesta postguerra immediata que pràcticament mai s'ha explicat”.

El film se situa al 1942 i mostra com “Franco bloqueja les fronteres per negar el pas als refugiats jueus que escapen de l'Holocaust”. I ho fa des de la perspectiva d'espanyols reals: “gent que decideix contravenir aquestes indicacions per salvar tanta gent com pugui”.

La pèrdua d'una generació

El personatge d'Esparbé, Manu Grau, és un d'aquests espanyols que, vençuts per la guerra, intenten ajudar. Encara que li costa, “ell sent aquest deure”, explica. Tot i ser republicà i haver donat la batalla, va desertar i va prometre a la seva parella protegir els seus. “És una d'aquestes persones els valors de les quals són més forts que ell”, assegura.

“Aquest tipus de persones senten en aquesta causa una mena de redempció”, afegeix. La seva esposa a la ficció, Mercè, li ho recorda amb claredat: “Aquests personatges no fan res que no féssim nosaltres fa quatre dies”.

Ens hem oblidat que també nosaltres creuàvem fronteres fa tot just quatre dies a la recerca d'una vida millor?

És una cosa que porto reflexionant amb la promoció d'Anatomia d'un instant, la sèrie sobre el 23F. Jo formo part d'una generació que no va estudiar la Transició a l'institut, on vam passar de puntetes per la Guerra Civil. I ara el CIS revela, amb titulars aberrants, que la gent jove simpatitza amb la idea del franquisme i la romantitza. És una barbaritat! Per això està bé que hi hagi pel·lícules i sèries que convidin a investigar més sobre el tema, perquè és un període de molta crueltat, por, dolor i misèria. Això que l'extrema dreta està venent és desinformació i bulos, la majoria de vegades.

La mateixa Luisa Gavasa deia fa poc que molts joves “no saben el que diuen”.

Sí. A més, estem en un moment de canvi molt perillós, perquè les generacions dels nostres avis, que eren qui ens podien explicar tot això, ens estan deixant. Estem davant d'una possible realitat que fa molta por.

El rebuig a l'immigrant que fuig d'una guerra també ressona a la pel·lícula, no creu?

Evidentment. Malauradament, la pel·lícula té un efecte mirall enorme. La crisi dels refugiats és un conflicte molt actual. Abans podia haver-hi una majoria silenciosa en alguns conflictes; ara és impossible. Tots veiem les tragèdies del món al mòbil, en 4K. Hi ha un risc gegantí de deshumanització. L'única manera d'afrontar-ho és actuar, com fan els personatges. La pel·lícula és un crit de "el poble salva el poble".

No sona tan llunyà. Avui dia encara hi ha passadors a Irún que acompanyen persones migrants perquè puguin reunir-se amb les seves famílies a França. El període de pau que hem viscut a Europa és una anomalia. I és una pau aparent. La crisi migratòria és a tot arreu: l'Àfrica subsahariana, Síria… Hi ha moltíssims conflictes oberts i gent que intenta escapar de la fam, la pobresa i la misèria.

No oblidem que vivim en un país amb una tanca tremenda. Des de la caiguda del mur de Berlín el 1989 s'han construït més de 2.000 quilòmetres de fronteres físiques a Europa. Només a Europa!

Per acabar amb la pel·lícula. A 'Frontera' es mostra els diferents bàndols espanyols de la postguerra, però sense maniqueismes. No tot són bons i dolents.

Això m'ho van explicar a casa meva: la gent que va acabar la guerra estava molt cremada i, depenent d'on haguessis de viure, només volia que s'acabés ja. No podien més: més sang, més guerra… era insuportable. La pel·lícula mostra molt bé aquests personatges derrotats, que saben que potser han traït part dels seus principis, però perquè no podien lluitar més. És humà. I és important explicar-ho així.