Sergi Doria exalta a Lucien Freud

Anava jo ahir pel passeig de Gràcia, camí de la redacció de Crònica Global, quan em vaig trobar amb Sergi Doria, el periodista, professor universitari i escriptor de novel·les i assaigs literaris.

Crec que el vaig conèixer fa uns 15 anys aproximadament a la tertúlia de la cafeteria-restaurante José Luis, cantonada de Diagonal-Tuset, que organitzava Joan de Sagarra i en la qual participaven Juan Marsé, Javier Coma i Luis Feduchi, el metge humanista. Tots ells han mort i, sense ells, la tertúlia es va dissoldre naturalment. Els supervivents anem per aquí com pollastres sense cap.

Al marge dels seus treballs a la premsa cultural, especialment en l'àrea de l'ABC cultural, Sergi Doria és el meritori i modèlic rescatador-editor de La cendra va ser arbre, pentalogia que reuneix les aventures de Mariona Rebull, víctima de la bomba anarquista al Liceu, el seu marit Joaquín, El vidu Rius, i la seva saga familiar.

En els primers anys de la postguerra, aquestes novel·les sobre la burgesia de Barcelona en els avenços de la història del segle XX –la república, la Guerra Civil, primera postguerra- van tenir un èxit aclaparador. Després es va rodar una sèrie de televisió, també molt celebrada. Avui alguns li neguen a Agustí grandesa literària, i altres consideren, pel contrari, que la seva saga constitueix la veritable “gran novel·la de Barcelona”. Agustí va ser també, entre altres coses, autor d'unes memòries titulades Ganes de parlar que són apassionants. Va ser un home que va triomfar i després va patir.

Sergi Doria, periodista cultural i escriptor Betevé

Com si a Sergi Doria editar aquests llibres i dedicar-li a l'autor una esplèndida biografia –té també, dit sigui de pas, un assaig sobre el seu amic el novel·lista Ruiz Zafón, l'autor de La ombra del vent- li hagués influit substancialment, ha escrit diverses novel·les també ambientades en diferents etapes de la recent història de Barcelona: No diguis que em coneixes (2015), La veritat no acaba mai (2018) i Abans que ens oblidin (2021). Vaig llegir les tres en el seu moment amb gran plaer.

Aprofitant l'ocasió al vol, ahir li vaig preguntar a Sergi quina obra d'art moderna es portaria a casa. Es va quedar un moment pensant i em va respondre:

-Qualsevol de Lucian Freud.

És un pintor figuratiu britànic molt celebrat, sens dubte. Amb Bacon, el més celebrat i valorat. Sergi va afegir: “Bé, jo el veig en la tradició vienesa de Egon Schiele… encarna un realisme de vanguardia que durant massa temps va ser relegat per l'art abstracte. Em sembla una pintura… com dir-ho? Radicalment humana. Privilegiant l'essència sobre la representació”.

És cert que la tradició britànica sempre es va resistir a la abstracció pura. Pobre Sergi, si es complís el seu desig! Hauria de veure cada dia aquests cossos sovint nus, d'una carnalitat matèria veritable però cruel, cossos desvalguts, tormentats per les taques rogenques i arrugues de la pròpia vida interior! Jo veig alguns Lucian Freud de vegades, a la fundació Thyssen, de Madrid, i penso que el pintor –net de Sigmund Freud, inventor del psicoanàlisi— tenia una idea molt clara de l'ésser humà, però no devia estimar-lo gaire. Com a mínim, no el idealitzava en la forma tradicional. Tot i això potser el seu despullat verisme també sigui una forma d'amor.

Entre aquests olis de la col·lecció Thyssen figura en qualitat de préstec d'una col·leccionista particular el retrat que li va encarregar el propi baró H.H. Thyssen Bornemisza, al qual es veu vestit de marró, assegut en una cadira com a punt de saltar portat d'un impuls, o d'una angoixa, però frenant-se, per mantenir les formes, amb la pressió d'unes mans venoses, de dits llarguíssims, oberts  sobre les seves genolls. Sens dubte, un retrat esplèndid.

Pensant-ho bé, sí que quedaria molt bé aquest retrat a casa de Sergi Doria. Potser, en un univers paral·lel i molt semblant al nostre, ja hi és…

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant una intel·ligència artificial