Menú Buscar

CDC, contra la sanitat pública durant un quart de segle

De sempre CDC ha volgut destrossar la sanitat pública catalana. Mas, Ruiz i Mas-Colell només han fet més barroerament el que feren la majoria dels seus predecessors. Sota Laporte hi va haver un intent de frenar-ho, però Trias va aconseguir imposar-se. Aquesta destrucció és la principal causa de pèrdua de vot de Mas, en la perspectiva del 27S. Exposar bé la maldat de política sanitària de la Generalitat és un punt cabdal.

29.06.2015 00:05 h.
10 min
Xavier Trias y Artur Mas
Alfons Quintà

La voluntat deliberada de CDC de liquidar la sanitat pública catalana va començar molt i molt abans de que es pogués imaginar la triada formada per Artur Mas, Boi Ruiz i Andreu Mas-Colell. Per tant, tampoc no té origen en la crisi econòmica del 2007-2008. Obeeix una voluntat política clara i invariable, respecte a la sanitat, que es remunta a un quart de segle enrere. O potser abans.

La política de CDC consistent en destrossar el sector sanitari públic, en benefici del privat, no és res de conjuntural. Obeeix a una política estructural, constant i ben articulada. Com indiquen un nombre creixent de fets, CDC i en particular el seu potent "sector de negocis sanitaris" ha intentat imposar-la al llarg de, com a mínim, un quart de segle.

Els laboratoris de la família Pujol

Un dels orígens de la fortuna de Jordi Pujol fou, des de finals del 50 als 70, els Laboratoris Martí Cuatrecasas, després de nom Fides. El seu pare i ell en van ser accionistes majoritaris. Hi van guanyar molts milions però tot va acabar com el rosari de l'aurora per una lluita interna on el clan Pujol no va ser modèlic. Pujol va entendre la importància econòmica del sector salut.

En l'intent pujolista de liquidar la sanitat pública hi ha hagut tota mena de giragonses tàctiques, que vaig començar a revelar el 25 d'octubre del 2011, amb l'article "La sanitat catalana privada furtivament". Ho he intentat exposar constantment. Les formes i els fronts han anat variant, en funció de les oportunitats. Però la voluntat política, estratègica i crematística, ha perdurat i fins i tot augmentat amb la crisi d'un altre sector singular i molt afectat pels poders polítics, el de la construcció.

Canvi de temes però mai de nord

Sistemàticament, un tema puntual ha anat desplaçant a un altre. Però el nord mai no ha variat. Indiciàriament, es podia arribar a considerar la figura jurídica de "consorci criminal", cosa que ja vaig efectuar. Una altra consideració podia tenir a veure amb la voluntat de control social, gràcies a la sanitat. Una consideració més són les necessitats de finançament polític partidista. Vist d'una altra banda, hi destaquen la volguda complexitat i, per tant, la incomprensió general del problema, així com les badades constants del Parlament català.

En concepte de control social, i per tant també polític, seria injust aplicar-lo a les Terres de l'Ebre. Allí és pitjor: hi ha és una continuïtat descarada del vell control polític caciquil. El cas Innova n'ha estat un exemple de manual. Les seves dimensions són enormes i creixents.

Elements clau continuats són "el sector de negocis sanitaris de CDC", el propi Jordi Pujol i, per descomptat, Artur Mas, des de ben abans de que arribés a ser president. Un paper executiu clar, per no dir fundacional, el va dur a terme Xavier Trias Vidal de Llobatera. Van ser elements determinants de la creació de l'Institut Català de la Salut (ICS) i després la de Servei Català de la Salut (CatSalut).

El CatSalut, cruspint-se l'ICS

La trajectòria d'aquest binomi d'ens és aclaridora. L'ICS ha passat de ser l'ens aparentment determinant a estar subordinat al CatSalut. Imprudentment, ho va remarcar Boi Ruiz a la darrera sessió parlamentària sobre sanitat. Retornarem a aquest punt clau.

També van ser originàriament determinants, en sentit negatiu, alguns dirigents socialistes, com l'antic alcalde PSC de Reus Josep Abelló. Ara el PSC hauria d'exposar aquell passat amb voluntat aclaridora i refundadora. No dur-ho a terme representa un llast polític.

En canvi, hi va haver dues figures antiprivatistes en el món sanitari de CDC. Foren el llavors conseller de Sanitat Josep Laporte Salas (1922-2005) i Joan Colomines Puig (1922-2011), durant anys cap de la Sectorial Sanitària de CDC. Ambdós van intentar frenar durant anys un procés privatitzador molt complex, que després ha tingut la via lliure, per arribar a ser avui un element clau per supervivència, o no, de CDC.

Canvi decisiu: Laporte per Trias

Fou decisiva la substitució de Laporte per Trias, en el juliol del 1988. En el 1991, Francesc Sancho va ingressar a CDC i va començar a pesar molt en aquella sectorial que aviat va passar a presidir. La desaparició del camp de la sanitat de Laporte i de Colomines va representar un nou paradigma, contrari a la sanitat pública. Des del 2011, Sancho és director general de Participació Social i Local en Sanitat, a la Conselleria de Salut. També ha estat fins fa poc alcalde de l'Ampolla, dada gens secundària.

Sobre les discrepàncies entre, per un costat, Laporte i Colomines i, per l'altre, Xavier Trias he pogut aconseguir testimoniatges presencials. Dit succintament, Laporte i Colomines temien el que finalment ha passat. En canvi, Trias sempre ho va voler. Laporte va ser proper al PSC i Colomines va liderar un petit grup polític que hi confluí. Fins i tot hi va militar en el PSC en el període 1976-1977. Vaig conèixer-los a ambdós i vaig ser molt amic de Laporte, com saben els seus fills. Els criteris que m'expressà respecte a Trias han de continuar sent reservats.

Trias, privatista des de sempre

Cal recordar la trajectòria política de Trias. El seu primer pas en la vida pública va ser el 1979, als 33 anys, en passar a ser vocal d'hospitals en la junta del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) i del consell general dels Col·legis de Metges d'Espanya. En el 1984, Laporte el va anomenar director general de l'ICS, funció ara degradada i llavors cabdal. Si digués que Trias va potenciar l'ICS es podria ofendre, justament. A Banca Catalana i a la Generalitat Pujol ha usat la bruta tàctica de posar algú al davant del que sigui i, a la vegada, collar-lo mitjançant la seva relació directe amb un seu subordinat.

Finalment el que s'ha aconseguit ha estat posar, de fet, el CatSalut per damunt de l'ICS i passar aquest, sempre de fet, a ser com un conjunt d'hospitals i de Centres d'Atenció Primària que es vol anar degradant i marginant, en benefici dels hospitals amb ànim de lucre que s'han introduït en el SISCAT (Sistema Sanitari Integral d'Utilització Pública de Catalunya).

Empitjorar l'ICS a favor de la privada

El SISCAT és l'ampliació i substitució de la XHUT, però integrant-hi els centres privats amb ànim de lucre, cosa que és substantiva. Els diners públics ja no van a parar prioritàriament a l'ICS sinó, molt preferentment, a una sanitat privada (ara integrada al SISCAT) que es vol fer servir per a liquidar l'ICS. No és molt millorar la privada per a que sigui millor que l'ICS, sinó empitjorar a aquest.

Des de sempre Trias ha coincidit del tot amb "sector de negocis sanitaris de CDC" i sobretot amb el personatge més actiu d'aquesta política, Jaume Aubia. Desaparegut Josep Prat, al menys en aparença, Jaume Aubia és avui el personatge decisiu en tota l'estratègia de privatització. Al seu costat, Boi Ruiz no passa de ser un escolà obedient i impassible davant el ridícul.

Posant el meu nom i el d'Aubia, a internet, junt amb "eldebat.cat", es trobaran un seguit d'articles sobre ell i el COMB. No tinc cap dubte de que el director general de l'Hospital Clínic de Barcelona deixaria de reclamar la possessió de fet del centre, sense pagar, si no comptés amb la col·laboració directa i de fet la direcció del projecte de Jaume Aubia. Resulta evident que l'enrenou sanitari català és d'una dimensió i d'un enrenou tan immensos que tan sols entendre-ho és molt complicat. Ja veurem com se'n surt l'alcaldessa de Barcelona respecte al món sanitari barceloní que haurà de portar, no sé com, vers algun lloc. El caos sanitari i destructiu generat per CDC és incommensurable.

Molts més aspectes pendents

Avui he exposat el que crec que és l'etiologia, que diuen els metges, és a dir l'origen, que diem els altres, d'una destrucció salvatge de la sanitat pública. Encara hi hauré d'afegir serrells. Per exemple, les primeres passes, amb el conseller eurocomunista Ramon Espasa i el paper de Xavier Pomés, entre altres. Caldrà no oblidar el present, on veig com a més preocupant el que la Generalitat pot fer amb el Clínic, gràcies a un rector de la primera Universitat (Dídac Ramírez) que per ara sembla que genera més por que no pas goig.

Fer entendre un tema que deliberadament s'ha enrevessat no és fàcil. Ara bé, també resulta imprescindible. No hi ha dubte que la destrucció sanitària que ha accelerat i potenciat Mas ja li ha fet perdre molta expectativa. Si tot aquest gran drama es va entenent millor, encara en perdrà més. En destacar el que Mas ha desatrossat en el món sanitari, serà una pèrdua molt i molt justificada.

¿Quiere hacer un comentario?