Res de nou en l'horitzó polític emergent

Sabem el que ofereixen el PP i el PSOE com objectius globals per al proper mandat parlamentari. L’un, seguint la tradició de la dreta de sempre, estabilitat política, un govern de dretes amb els canvis necessaris a fi que els negocis, tots, no resultin pertorbats. L’altre, seguint la tradició de la socialdemocràcia a la qual Europa, Espanya inclosa, li deu prosperitat i estabilitat social, un canvi dins del sistema, adjectivat ara de “segur” per marcar la diferència amb canvis incerts.

Al final, queden o quedaran uns canvis corrents, els d’una alternança normal en democràcia

Però, sabem el que ofereixen com objectius globals els qualificats de “partits emergents”, Ciutadans/Ciudadanos d’Albert Rivera i Podemos/Podem de Pablo Iglesias? Sincerament, no, més enllà d’una ruptura verbal –la divisió simplista, però retòricament impactant entre “la casta” i “la gent” per part de Podemos, entre ciutadans i corruptes per part de Ciutadans- i d’una imatge atractiva gràcies a la joventut i a la capacitat de comunicació dels dos líders fundadors.

Naturalment que també ofereixen estabilitat política i social –el contrari seria una aberració-, i canvis. Se situen, doncs, en la mateixa línia que el PP i el PSOE, amb matisos, no cal dir, reflectits en propostes que, en la part coneguda, presenten diferències, acusadament amb el PP, però tot dins del sistema, que només patiria per la inexperiència en el govern i la gestió dels afers públics i pel caràcter inviable d’algunes de les mesures anunciades, si es mantinguessin. Han seguit una tàctica tosca i enganyosa, però efectiva pel que fa a la propaganda dels canvis: llançar propostes engrescadores –renda bàsica de ciutadania, complement salarial anual garantit...-, que atreuen simpatitzants i intencions de vot, després, de mica en mica, les van retirant a trossos o les dilueixen del tot. Al final, queden o quedaran uns canvis corrents, els d’una alternança normal en democràcia.

El que destaca d’aqueixes opcions polítiques és, més aviat, el que no ofereixen. En qüestions transcendents, que afecten o afectaran la nostra societat més que un punt amunt o avall de l’IVA , com ara el canvi climàtic, els desafiaments que plantegen els mercats financers i les multinacionals oligopolístiques, el terrorisme gihadista , la immigració massiva irregular... no tenen una posició innovadora o, simplement, no tenen cap posició. Igual com no la tenen ni innovadora ni de cap mena en qüestions “del carrer” (per comuns i perquè “són presents” al carrer) com ara l’anomia de sectors de la societat –la corrupció només n’és una manifestació, de l’anomia-; la pràctica freqüent de l’abús, que frega a vegades l’estafa, de companyies de serveis, bancs, caixes, empreses, no de tots, però sí d’un bon gruix; els efectes perniciosos de l’internet i dels mòbils en els adolescents; la progressiva desculturació estructural de la societat, la incitació permanent al consum superflu; l’ incivisme galopant... No són qüestions menors, car fan encara més insuportable la crisi i, en part, en son causa i efecte.

Si aquelles trampes i aquella buidor arriben a ser percebudes pels electors conscients, probablement els resultats electorals desmentiran les enquestes i el periodisme de titular i crònica fàcil. No n’hi ha prou amb posar una novetat a l’aparador polític, si no hi ha res de vertaderament nou al darrere.