Refugiats

A la façana de l’Ajuntament de Madrid hi penja una gran pancarta amb el lema 'Refugees Welcome', en anglès perquè el món sencer ho entengui i els refugiats no dubtin que seran benvinguts.

A l‘Ajuntament de Barcelona, de moment, no hi penja res. Ada Colau els ha anticipat, però, la benvinguda promovent i signant una proclama, 'Nosaltres, les ciutats d’Europa' (El País, 13/09/2015) --signada també per altres alcaldes i alcaldesses de l’òrbita de Podemos, entre els quals Manuela Carmena--, en què la benvinguda és explicitada i alhora raonada: "Les ciutats europees estem preparades per convertir-nos en llocs d’acollida"; "...disposem d’espai, serveis i, el que és més important, la voluntat ciutadana..."; "Els nostres serveis municipals estan ja treballant en plans d’acollida per assegurar pa, sostre i dignitat a tots aquells que fugen de la guerra i de la fam".

Quants més refugiats pot acollir-ne Europa i concretament Alemanya? Quin és el límit raonable?

Malgrat el generós reclam, sembla que els refugiats s’inclinen per altres destinacions: Alemanya, Àustria, Suècia, Dinamarca... Les alcaldesses Carmena i Colau hauran de millorar el seu oferiment, si volen omplir espais, ocupar serveis i satisfer la voluntat ciutadana.

De totes les destinacions europees la preferida és Alemanya. "To Germany", resen cartells i clams dels refugiats. Més d’un milió hi han arribat el 2015. El flux no s’atura i la saturació dels eficients serveis públics alemanys és palesa. La Comissió Europea calcula que uns dos milions més de refugiats podrien entrar a Europa el 2016 i el 2017. En la riuada no sols hi ha sirians, també s’hi compten milers d’afganesos, iraquians, subsaharians , albanesos, kosovars... i no tots procedeixen de zones de guerra. El que la majoria més tenen en comú és la religió i la tradició musulmanes.

Quants més pot acollir-ne Europa i concretament Alemanya? Quin és el límit raonable? La pregunta és tabú per als qui, sense dir-ho i sense pensar en les conseqüències, portarien a Europa cap una pràctica de 'fronteres obertes', de benvinguda generalitzada, en nom dels nostres valors, tan poc compresos per molts dels refugiats.

El president federal alemany, el molt respectat Joachim Gauck, en una recent intervenció, ha dit que "si els demòcrates no volen discutir sobre els límits, deixaran el camp lliure als populistes i als xenòfobs". Ja ho estan aprofitant, encara més si l’esquerra populista emmudeix o s’omple la boca de tòpics beneïts quan es tracta de refugiats i immigrants. Serà escombrada per la dreta extrema, i amb aquella caurà també l’esquerra reformista, massa sovint consentidora i acomplexada. Això ja ha passat a l’antic cinturó roig de Paris, on ara acampa a tot plaer el 'lepenisme'.

El president federal alemany ha dit que "si els demòcrates no volen discutir sobre els límits, deixaran el camp lliure als populistes i als xenòfobs"

El fenomen dels refugiats, que són immigració forçada, però immigració al capdavall, està canviant el mapa electoral d’Europa. I el canvi a Alemanya pot crear una inestabilitat de greus repercussions a tot Europa.

El sentiment de solidaritat envers les víctimes de la guerra de Síria ha prevalgut fins ara --i honora els qui l’han manifestat-- sobre qualsevulla altra consideració: les causes de l’exili massiu --la guerra criminal de Baixar al-Àssad i els islamistes--, l’impacte de la immigració dels refugiats en el sistema educatiu, en la sanitat pública, en la convivència ciutadana...

L’emergència no justifica la improvisació ni el xec en blanc. Angela Merkel ho ha reconegut (massa tard): "Els refugiats han de respectar els nostres valors". Sami Naïr ho precisa: "És imprescindible que les pautes, així com els valors i les normes de la societat d’acollida, siguin posats en el centre de les condicions d’acceptació dels demandants d’asil i immigrants" (El País, 23/01/2016); tant més que --com està succeint a Alemanya-- sectors de la immigració musulmana no només són totalment refractaris a integrar-se, sinó que importen la seva tradició de brutal apartheid entre dones i homes i d’omnisciència d’una religió profundament retardatària. El sociòleg Jean Baudrillard deia que "emigrar no és només canviar de país, és canviar de cultura". Dur, però respectuós i just per a la societat d’acollida.