Mandat, per fer què?

No hi deu haver cap grup governamental que abusi tant de l’expressió "mandat democràtic" com el que mana a Catalunya. Tots, el president, el d’ara i l’anterior, consellers, portaveus, diputats de Junts pel Sí, ideòlegs i tertulians orgànics... s’omplen la boca contínuament de "mandat democràtic", el que pretenen haver rebut el 27S ni més ni menys que del "poble de Catalunya", tot sencer. Tant és així que fan sospitar que l’invoquen ad nauseam per tirar un vel sobre els propis dubtes respecte a si tal mandat existeix.

Tant abusen de l'expresió "mandat democràtic" que fan sospitar que l’invoquen 'ad nauseam' per tirar un vel sobre els propis dubtes respecte a si tal mandat existeix

A més a més, empren el maleït mot "mandat" en una sola direcció i dimensió: la independència, un objectiu tan indefinit en la necessitat, l’aconseguiment, el contingut, les conseqüències, tan abstracte, en definitiva, que no es pot sostenir que hi hagi un consens, conscient i universal, dels votants de les llistes de l’actual majoria parlamentària envers aquell objectiu.

Politòlegs i sociòlegs tenen feina a l’hora de determinar el sentit del vot en la democràcia representativa. El vot a favor d’una opció política és una decisió individual --lliure i secreta--, que pot obeir a diverses raons i estar condicionada per uns quants factors. A vegades, es vota una opció senzillament per rebuig d’una altra. La suma de milers i milions de decisions individuals no conforma un mandat d’un ésser col·lectiu que transcendiria els components individuals.

Dirimir aqueixa qüestió és quelcom recurrent en el debat de la ciència política, encara que la majoria d’analistes s’inclinen per considerar que la voluntat de l’elector s’esgota, fineix, en l’acte de votar, i que l’agregació de vots no constitueix una inequívoca voluntat col·lectiva. Per tant, el "mandat democràtic" de tants bocamolls no és més que una interpretació, que arriba fins l’apropiació dolosa, quan s’utilitza per justificar objectius partidistes. Però aquestes reflexions els rellisquen. Són tan poc rigorosos intel·lectualment! I es comprèn, si es preocupessin pel rigor intel·lectual no podrien dir tants disbarats, i viuen políticament del disbarat major que és la independència.

El "mandat democràtic" de tants bocamolls no és més que una interpretació, que arriba fins l’apropiació dolosa, quan s’utilitza per justificar objectius partidistes

L’únic mandat dels electors que un govern constituït té és governar, que en primer lloc vol dir dirigir conforme a la legalitat els afers generals del conjunt de la societat. I, precisament, això és el que no fan, incompleixen doncs un mandat cert en nom d’un mandat fictici. No governen, dilapiden temps, energies i pressupost --i si no que ho preguntin, entre d’altres, als milers de pacients que es troben a les llistes d’espera o als discapacitats que es desesperen esperant una ajuda que no arriba mai-- elucubrant sobre un país mític i una independència impossible.

Mentrestant, a empentes i rodolons funciona l’administració pública que fa el que pot, desnonada com està (davant l’absència de govern) de decisions polítiques que resolguin o pal·liïn les moltes mancances d’una part important de la població de carn i ossos de Catalunya, població tapada pel "poble de Catalunya".