Les nostres llengües

Com un dels impulsors de la Llei de Llengües Oficials, prenc el testimoni que em cedeix Mercè Vilarrubias per continuar el debat sobre aquesta llei a CRÒNICA GLOBAL.

La primera raó per aprovar una llei de llengües d'Espanya: reparar en el pla simbòlic els desdenys de l'ahir

Es queixava Joaquín Leguina que cada vegada que a Espanya parlem d'educació s'acaba parlant de cures. Cal postil·lar que cada vegada que parlem de llengües acabem parlant de nacionalisme. Tanta rellevància s'atorga a la suposada influència de clergues i nacionalistes que, sense advertir-ho, els atorguem una primacia molt superior al que els correspon.

En el passat les llengües no tenien la rellevància actual. La construcció de l'Estat modern precisava d'instruments eficaços. La multiplicitat de lleis, jurisdiccions, immunitats i llengües dificultava l'acció eficaç de l'Estat al abocar a un laberint normatiu i lingüístic. Per això tots els Estats van tendir a la uniformització.

Bona mostra d'això ens l'ofereix la instrucció reservada de 1716 que encarregava als corregidors “poner el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado, porque los efectos que de esta uniformidad se siguen son muy beneficiosos porque se facilita la comunicación y el comercio, se unen los espíritus divididos o contrarios por los genios, y se entienden y obedecen mejor las leyes y órdenes”. Mitjans sinuosos i finalitat benèfica. Els drets lingüístics, al racó dels mobles vells. El que es nega s'acaba ressorgint. En la consciència de moltes persones ressona la primera part de la vella i artera instrucció, arterament amputada avui a partir del "perquè".

Avui qualsevol actuació de l'Estat que pretengui defensar, tot i que tímidament, els drets dels castellanoparlants és analitzada per molts a la llum de la reservada instrucció de 1716. Per això, perquè persisteix el temor i la coïssor, l'Estat no només ha, sinó que li convé reparar el dany, dany que avui ja no és material, sinó simbòlic. L'Estat no pot delegar en exclusiva la promoció del català a institucions controlades per persones que multipliquen el record de la nefanda instrucció de manera esbiaixada, multiplicant, doncs, de manera innecessària la rancúnia. Aquesta és la primera raó per aprovar una llei de llengües d'Espanya: reparar en el pla simbòlic els desdenys de l'ahir, i no amb belles paraules recollides en la Constitució, sinó amb fets incontrovertibles. L'Estat ja fa molt per les llengües d'Espanya, però el seu actuar és dispers, de manera que no té força publicitària, de la qual tan necessitat es troba. La segona raó per la llei de llengües oficials: disputar la política lingüística als que fan un ús identitari de la llengua, creant un model alternatiu basat en el respecte i la igualtat.

La llengua no és només un mitjà de comunicació, sinó també de reconeixement. Tant és així que els partidaris dels drets lingüístics parlem i entenem perfectament el català; i no qüestionem a unes autoritats per no entendre la nostra llengua, sinó per no respectar-nos, per tractar-nos com a éssers a normalitzar perquè han decretat que el castellà és impropi de Catalunya. La lluita no és de castellanoparlants contra catalanoparlants, ni de bon tros, sinó entre persones que creiem en els drets lingüístics i un poder que els nega. El que fa mal no és el no ser entès, sinó l'ésser ignorat, el veure maltractat un idioma que molts considerem valuós, a despit fins i tot, de l'interès pedagògic dels nens.

La igualtat és un bé vital per a l'ànima humana. No es mesura en diners ni en temps, sinó en simples manifestacions de reconeixement per les institucions que a tota persona se li deu la mateixa consideració. Lluitem per una cosa bé inútil, cosa amb la qual no es menja, però reconforta: la dignitat, una cosa tan estèril però que ens confereix la certesa d'estar en un grup humà en què val la pena viure.

L'Estat és avui incomparablement més respectuós amb els drets lingüístics que l'actual Generalitat. L'Instituto Cervantes no només fa classes de català a l'estranger, sinó que té més alumnes d'aquesta llengua que l'Institut Ramon Llull. El segon canal de Televisión Española emet parcialment en català, i igualment fa Radio Nacional de España. Els impresos dels organismes estatals a Catalunya són bilingües. Les pàgines web dels ministeris són cuatrilingües. El Ministeri de Cultura premia obres literàries o artístiques en totes les llengües d'Espanya. Res anàleg fa el nacionalisme governant.

L'impuls nacionalista no pot sadollar. El nacionalisme és una ideologia narcisista, i el narcís només es veu a si mateix i ignora els altres. Ell és sempre el més, el més brillant i el més desgraciat, el més competent i el més maltractat. És vanitós i victimista. Necessita ser el centre d'atenció. No pot veure els altres perquè tem desaparèixer ell mateix. Moltes persones, de bona fe, creuen que la seva llengua pot desaparèixer. Altres aprofiten i exacerben aquests temors per marcar territori. "La meva llengua és la meva pàtria", deia Prat de la Riba, "una escola, un llengua, un país", repeteixen els de Som Escola. Els altres no existeixen, ni tenen drets, ni sentiments. No són res. Silenci. No es tracta, doncs, d'agradar als que no fan res per agradar als altres.

La comprensible indignació que provoca la política lingüística descrita no ha d'entelar la promoció dels drets lingüístics: els de tots, els dels catalanoparlants i els dels castellanoparlants. Els dels primers no estan -per l'Estat- completament reconeguts en un nivell simbòlic. Els dels segons són ignorats -per la Generalitat- de manera molt més greu, per quotidiana, permanent i deliberada.

Els abusos de la política nacionalista en matèria lingüística són tan flagrants que dono per reproduït el molt i fonamentat que han denunciat els pioners en aquesta lluita.

La llengua, com vaig dir, no només serveix per comunicar, serveix també per reconèixer l'altre. Es saluda el veí no per un interès en iniciar una conversa que proporcioni informació útil, sinó com a mostra que es contempla a l'altre com a persona digna d'atenció. El rei, en el seu discurs de Nadal, dirigeix la felicitació en gallec, català i basc. Alguns ho poden considerar una claudicació. Jo ho entenc com una deferència.
Entenc per insuficient reconeixement la ignorància que tenim de les literatures i llengües hispàniques. No és comprensible que als nostres fills de nou anys els ensenyin els cefalòpodes, els artròpodes i els mol·luscs i no els ensenyin a recitar un poema de Rosalía de Castro ni a dir "bon dia" en euskera (i, al pas que ens porten, que no sàpiguen llegir bé en castellà). No es pot estimar el que no es coneix. Estimem l'Alhambra perquè de nens hem vist fotos d'ella en els llibres de text i de joves ens van parlar de l'arc nazarí o vam llegir els contes de Washington Irving.
Encara hi ha gent que menysprea llengües espanyoles que només es parlen en una Comunitat Autònoma. Per al suspicaç aquest desdeny és la manifestació d'un intent d'eliminar la seva pròpia llengua. Un Estat intel·ligent i just realitza polítiques que s'agermanin els pobles d'Espanya; i es confraternitza quan tots consideren que tots els germans són iguals en estima.

Molts problemes s'haurien evitat si Joan Manuel Serrat hagués cantat en català el "La, la, la" a Eurovisió

Molts problemes s'haurien evitat si Joan Manuel Serrat hagués cantat en català el "La, la, la" a Eurovisió. Cançoneta innòcua, però d'extraordinari valor si s'hagués cantat en l'espanyol de Catalunya, i en altres pobles d'Espanya la seva lletra hagués estat compresa i, per tant, hagués estat considerada seva.

Fet i fet, extracatalanizar el català és desnacionalistizar-ho, perquè implicaria que tots els homes i dones d'Espanya ho consideressin propi. Creiem necessari que l'himne d'Espanya tingui lletra amb estrofes i versos en totes les llengües d'Espanya; que els passaports (que estan en hongarès i italià) també estiguin en totes les nostres llengües; que els segells de correus o timbres fiscals, en la mesura que la seva grandària ho permeti, recullin els idiomes d'Espanya; que puguin usar-se les quatre llengües mitjançant fórmules protocol·làries (com les que empra en rei en el seu discurs nadalenc) en les sessions de les Corts per tots els parlamentaris. El cost econòmic és minúscul. L'avantatge afectiva és majúscula.

Que català, gallec i èuscar vegin elevat el seu rang a nivell nacional no minva en absolut la posició del castellà, sinó que el realça en compartir el seu estatus amb altres llengües germanes.

El nacionalisme no és més que una modalitat de la por, de la por a desaparèixer, de la por a no ser estimat, de la por a ser secundari. I el que tem es tanca en si i rebutja que considera aliè o que percep, encara mínimament, com una amenaça. Igual que l'al·lèrgic converteix uns innocents grans de pol·len en una arma de destrucció massiva el nacionalisme intueix el castellà com un element de descatalanització. La seva Catalunya no està en el món. Mai ho ha estat. Està en el seu record idealitzat. La llei de llengües no és una concessió. És un acte de respecte per nosaltres mateixos, per tots els ciutadans d'Espanya, perquè significa que no responem als patrons del nacionalisme. La Carrera San Jerónimo, la Moncloa, la Zarzuela no són Madrid. Estan a Madrid. Són Catalunya. I Navarra. I Galícia. També han de ser-ho lingüísticament. Perquè així és Espanya: plural. Pot semblar inútil incorporar les nostres llengües en actes simbòlics de l'Estat; però el més important en la vida dels homes és pura nimietat: la trucada telefònica a un amic malalt, la mà d'alè a un fill defallit, un poema, l'àlbum de fotos ... Tot això és improductiu, però no sabem viure sense aquestes inutilitats.

Una llei de llengües seria un model exemplar en què el nacionalisme mai es voldria contemplar. La imatge que transmetria aquest nou model contrastaria poderosament amb la mesquinesa amb què tracta els drets lingüístics a Catalunya. L'activisme lingüístic de l'Estat, per ser coherent, hauria de completar-se amb l'abandonament de la seva pusil·lanimitat en l'execució de les lleis i sentències. Tot això és necessari.