Pensamiento

La submersió del castellà

21 mayo, 2015 08:51

“El castellà? És clar que és important, com també ho és l’anglès!”. Aquesta és la resposta més habitual entre els nacionalistes immersionistes quan algú els planteja la conveniència, per raons pragmàtiques però sobretot d’equitat, d’introduir el castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya. Però s’equivoquen de mig a mig. A Catalunya el castellà no és important perquè el parlin cinc-cents milions de persones a tot el món, amb tot el que representa en termes competitius dominar la segona llengua més parlada arreu, sinó sobretot perquè és la llengua familiar del 55% dels catalans i també perquè molts catalanoparlants la senten com a pròpia.

El castellà és la llengua familiar del 55% dels catalans i també molts catalanoparlants la senten com a pròpia

La presència del castellà a Catalunya no és un caprici de Felip V, ni de Primo de Rivera, ni de Franco ni encara menys del ministre Wert, per seguir la perversa seqüència que de continu estableixen els mateixos que s’indignen quan algú compara la situació del castellà a Catalunya amb la del català durant el franquisme. Per cert, a parer meu Wert s’equivoca quan entra en lliça amb els nacionalistes recorrent a la mateixa comparació que ells fan servir de dia en dia per blasmar el PP. De fet, és el que Wert va fer l’altre dia al Senat quan el diputat de CiU Martí Barberà el va acusar de voler “dividir la societat catalana” i li va preguntar textualment: “Si una dictadura repressiva no va poder amb la nostra llengua, creu que vostè podrà?”, donant per descomptat que els objectius del ministre coincideixen amb els del dictador.

Wert no va poder acabar de respondre a l’hemicicle per falta de temps, però ho va fer després al passadissos del Congrés davant d’un grup de periodistes a qui va dir que la situació del castellà a Catalunya “és comparable a la del català en altres èpoques”. La polèmica estava servida. Tant se val el fet que Wert estigués responent als que l’acabaven d’equiparar amb Franco comparant-los amb Franco. De Wert interessa el que interessa, i amb ell els periodistes fan allò que els atribuïa Adlai Stevenson de separar el gra de la palla i després publicar la palla. O potser és que els paral·lelismes entre el PP o Ciutadans i el franquisme o el falangisme són tan habituals a Catalunya, que el fet que un diputat de CiU hi insisteixi ja no és notícia. Estem davant d’un exemple paradigmàtic del que Ferdinand Mount, que va ser assessor de Margaret Thatcher, anomenava “asimetria de la tolerància”. Els nacionalistes catalans s’han arrogat el monopoli de la comparació amb altres èpoques (d’exemples, n’hi ha a cabassos: Joana Ortega, Francesc Homs i el mateix Artur Mas). La resta no hi té dret.

El cas és que aquí ningú no va voler contextualitzar les paraules del ministre, ningú no va dir res semblant a “Wert i un diputat de CiU s’intercanvien acusacions a propòsit del franquisme”. El titular era que Wert havia comparat la situació del castellà a la Catalunya d’avui amb la del català a l’Espanya de Franco. El més curiós és que a Wert li ha tornat a passar com amb la seva frase més cèlebre, la d’“espanyolitzar els alumnes catalans”, que, atenció!, tampoc no és de collita pròpia sinó que, en aquella ocasió, el que feia Wert era respondre a la consellera Rigau que una setmana abans l’havia acusat en una entrevista a El Món a Rac1 d’intentar “espanyolitzar els alumnes catalans” per voler introduir el castellà com a llengua vehicular a les escoles catalanes. Rigau va reblar el clau dient que allò d’espanyolitzar els alumnes catalans “està just a l’altra punta” del que ella voldria. El contrari d’espanyolitzar els alumnes catalans només pot ser desespanyolitzar-los, encara que potser per a Rigau el contrari d’espanyolitzar és catalanitzar, terme que la consellera ja havia utilitzat anteriorment quan es va mostrar orgullosa d’haver contribuït a la catalanització del sistema educatiu de l’escola pública que “fon diferents grups ètnics en un sol poble”(sic). És a dir, que Rigau suggereix que el seu objectiu és desespanyolitzar els alumnes catalans, i aquí no passa res. En canvi, s’arma un escàndol de mil dimonis quan el ministre Wert li segueix el joc i, després de recordar les paraules de Rigau a Rac1, diu que, encara que la senyora Rigau no parli d’espanyolitzar amb ànim d’elogi, efectivament el seu interès és “espanyolitzar els alumnes catalans i fer que se sentin tan orgullosos de ser espanyols com de ser catalans i que tinguin la capacitat de tenir una vivència equilibrada d’aquestes dues identitats, perquè les dues els enriqueixen i els enforteixen”. Val la pena, d’una banda, escoltar l’entrevista a Rigau i llegir la nota de premsa de l’acte en què Rigau va parlar de la catalanització de l’escola pública que fon diferents grups ètnics en un sol poble!, i d’altra banda, escoltar sencer el tall de la intervenció del ministre Wert al Congrés, per constatar fins on arriba l’asimetria de la tolerància, per no dir la més abjecta manipulació informativa.

Rigau suggereix que el seu objectiu és desespanyolitzar els alumnes catalans, i aquí no passa res

A mi personalment no m’agrada cap dels dos verbs, ni catalanitzar ni espanyolitzar, perquè tots dos tenen reminiscències d’enginyeria social. Però, sincerament, entre sentir-me tan orgullós de ser espanyol com de ser català i tenir una vivència equilibrada de totes dues identitats, d’una banda, i formar part d’un sistema educatiu que fon diferents grups ètnics en un sol poble, de l’altra, em quedo amb la vivència equilibrada.

De fet, el reclam d’“un sol poble” enllaça amb l’altra polèmica prefabricada darrerament a propòsit del ministre Wert, la de la comparació amb altres èpoques. El lema “Un sol poble” s’acostuma a plantejar com l’alfa i omega de la normalització lingüística i, per tant, de la immersió, que és presentada pels seus defensors com l’única manera d’assolir aquesta suposada normalització. Segons el discurs immersionista, l’única manera de garantir la cohesió social, és a dir, la unitat del poble és aplicant la immersió. Altrament, s’estaria segregant el poble en dues comunitats, repeteixen els nacionalistes. Sobre això, no hi caben discussions. No hi ha terme mitjà. O tot en català o tot en castellà, que per alguna cosa els pobles “normals” tenen només una llengua, la llengua pròpia. A Catalunya, el català. La resta són impròpies, tant és que sigui el castellà com l’anglès o l’urdú. La idea que el castellà no és llengua pròpia de Catalunya, consagrada a l’Estatut, és tan perversa com ridícula. Seria tant com dir que l’anglès no és propi dels escocesos o els gal·lesos; el francès, dels aquitans o els bretons; i el mateix castellà, dels asturians o els aragonesos. Només un projecte basat en el nacionalisme lingüístic pot sostenir tal bestiesa.

Pels nacionalistes lingüístics, un autèntic poble només pot tenir una sola llengua pròpia. Un sol poble, una sola llengua. La idea que la cohesió social només és possible amb la immersió lingüística ha quallat de manera acrítica en àmplies capes de la població, amb independència de quina sigui la seva llengua materna. Hi ha molts castellanoparlants, sobretot fills o néts de gent vinguda d’altres parts d’Espanya, que subscriuen fil per randa el credo de la immersió com a garant de la cohesió social així com de l’anomenat ascensor social. Parafrasejant Pujol, Rigau diu sovint que “la immersió és la base de l’ascensor social” de la comunitat. D’aquest tema en parlo sovint amb un amic de la infància que és soci d’un dels principals despatxos d’advocats d’Espanya amb oficina a Barcelona. La seva opinió, basada en la seva experiència amb joves llicenciats, és exactament la contrària. M’explica que a l’oficina de Barcelona ningú no dubta que el sistema d’immersió obligatòria en català és un llast per als joves llicenciats catalans, sobretot per als catalanoparlants, que, fins i tot després de passar per la Universitat, tenen autèntics problemes pel que fa a la fluïdesa a l’hora d’expressar-se en castellà. El mateix em deia l’altre dia un empresari català sobre empreses multinacionals radicades a Barcelona que fan servir el castellà com a llengua funcional. Per tant, no només convé qüestionar que la immersió tingui res a veure amb la cohesió social, sinó que cal desterrar per sempre el mite de la immersió com a motor de l’ascensor social. Sempre, és clar, amb el benentès que els partidaris de la immersió aliena -com ara el president Mas o l’expresident Montilla, que defensen la immersió obligatòria per a tothom excepte per als seus propis fills- no són partidaris d’un doble ascensor social, un per als seus fills i l’altre per a la resta. Qui sap?

La idea que el castellà no és llengua pròpia de Catalunya, consagrada a l’Estatut, és tan perversa com ridícula

Però tornant a la frase amb què començava aquesta reflexió, el principal problema del sistema educatiu català és que relega el castellà a la condició de llengua estrangera. I això en el millor dels casos perquè, de fet, la presència de l’anglès com a llengua vehicular és superior a la del castellà. El castellà està, per dir-ho així, submergit a l’escola catalana. Això no només vulnera el dret dels castellanoparlants a rebre l’ensenyament en la seva llengua materna, sinó que suposa un perjudici per als catalanoparlants que, com a ciutadans espanyols, tenen dret a exigir l’ensenyament també en castellà.

Finalment, el fet de tractar el castellà com a llengua estrangera té encara un altre perjudici a parer meu tant o més important que els anteriors, aquest de caràcter essencialment sentimental. Té el risc d’allunyar de la llengua i la cultura catalanes alguns dels que hem estat capaços d’abraçar-la sincerament sense necessitat d’abraçar alhora el nacionalisme lingüístic. La setmana passada, arran del recurs del Govern central perquè es repeteixi la matriculació escolar amb l’objectiu de garantir el dret a l’ensenyament també en castellà, el debat va tornar a girar entorn de la llengua. La quantitat de disbarats que vaig arribar a escoltar a les tertúlies en què vaig participar sobre el cataclisme social que se’n derivaria del sol fet d’impartir ¡un 25% de les classes! en castellà, la meva llengua materna, em va fer replantejar-me per un moment el meu compromís amb l’ús i cultiu de la meva altra llengua pròpia, el català. Mentre escoltava, no podia evitar recordar una frase d’Amin Maalouf a Identitats assassines: “Si estudio la llengua de l’altre i l’altre no respecta la meva, parlar la seva llengua deixa de ser un gest d’obertura per transformar-se en un acte de vassallatge i submissió”. Però, immediatament, em recordava a mi mateix que el català no és patrimoni exclusiu dels nacionalistes que neguen al castellà la condició de llengua pròpia dels catalans, sinó que, a banda de ser la llengua d’alguns dels meus autors de capçalera, per damunt de tot és la llengua materna de molts amics que recíprocament senten com a pròpia la llengua castellana i rebutgen de ple el menyspreu que suposa la seva exclusió com a llengua docent. Per tant, continuaré usant i cultivant el català i, alhora, oposant-me fermament a la immersió obligatòria en català.