La llista

A la fi, el part de les muntanyes ha sigut un híbrid, un encreuament d’individus d’espècies distintes, per bé que del mateix corral. S’hi ha arribat després d’uns quants intents de munta: una llista del president, una llista sense el president, una llista amb el president, una llista sense polítics, i acabada la gestació, la llista amb independents independentistes, amb Artur Mas i Oriol Junqueras i amb altres independents, independentistes i polítics de diverses liquidacions de partits. Aquest és l’esguerro final.

La llista no és per elegir diputats al Parlament de Catalunya i eventualment governants, sinó, com sentencia Josep Rull, el coordinador general de Convergència, “per guanyar les eleccions plebiscitàries amb l’objectiu que Catalunya sigui un estat independent”.

A banda de les vulneracions de la legalitat i del desnonament de la raó, la llista i l’objectiu que persegueix és més que una anomalia democràtica, és la peça central d’una comèdia de bufonades, una befa de la democràcia

A banda de les vulneracions de la legalitat i del desnonament de la raó, la llista i l’objectiu que persegueix és més que una anomalia democràtica, és la peça central d’una comèdia de bufonades, una befa de la democràcia. Civils independentistes (“allunyats” de partits) encapçalant la llista (Raül Romeva, Carme Forcadell i Muriel Casals), el president de la Generalitat i el cap de l’oposició junts a la llista, un darrere l’altre, la resta de figurants una barreja en ordre dispers. Els candidats elegits no ho seran per representar, i governar si guanyessin, per complir, doncs, la funció noble en democràcia dels representants de la ciutadania, que és la de construir societat, sinó per “desconnectar” i “rompre”, o sigui, per destruir societat. No trobareu per molt que “googlegeu” un cas anàleg o, si més no, semblant en tota la tradició democràtica occidental contemporània.

El pacte sobre la llista (de la llista o amb la llista) preveu declarar formalment la independència de Catalunya entre sis i vuit mesos després de les eleccions. Fan com si un acte tan transcendental, tant prenyat de conseqüències personals i col·lectives, internes i internacionals, només depengués d’ells, dels independentistes. Prescindeixen olímpicament de la resta de catalans, de la resta d’espanyols, de la resta d’europeus i de la resta de la humanitat (si la humanitat tingués noticia del procés, del full de ruta i de la llista). Pur adamisme!

Ignoren el dret propi –l’Estatut d’Autonomia, emanació de la Constitució-, el dret internacional i els tractats de la Unió Europea. Menyspreen el respecte de les regles i els principis que tant compten en el funcionament de la Unió Europea. Actuen com si l’euro, el Banc Central Europeu, els mercats financers, l’estabilitat social i econòmica no existissin, i això que el cas de Grècia els fa més que evidents. Tot plegat una insensatesa que només poden empassar-se els creients de la fe sobiranista i els emprenyats, uns per la crisi, i que voldrien petar-ho tot, i uns altres per la banalitat superba envers Catalunya de Mariano Rajoy.