Menú Buscar

La CUP, infantil; Podemos, perillós

Jordi Garcia-Petit
5 min

Eulàlia Reguant, diputada de la CUP al Parlament de Catalunya, en un programa de TV3 (11/02/2016), en què la invitada d’honor era Ada Colau, va proclamar amb l’aparent suficiència que dóna el maridatge de passió i ignorància que “ser d’esquerres és ser independentista”. I davant d’una callada Colau, d’ordinari tan xerraire, va invertir la frase: “L’independentista només pot ser d’esquerres”, amb la qual afirmació deixava fora del moviment independentista la totalitat de CDC i d’ERC, a tot Junts pel Sí.

Però el disbarat més gran rau en l’anvers de l’afirmació, si ets d’esquerres has de ser independentista, i així deixa fora de l’esquerra tots aquells que militant o simpatitzant i votant esquerra no són independentistes. Resultaria doncs que l’única esquerra possible és la CUP. Quina presumptuositat! Quina responsabilitat!

D’on haurà tret Reguant (el determinisme) que ser d’esquerres és ser independentista?

D’on haurà tret Reguant (el determinisme) que ser d’esquerres és ser independentista? Sens dubte que ni del marxisme ni de la tradició de la vella esquerra socialista i comunista, que feren de l’ internacionalisme la negació del nacionalisme i de les seves conseqüències: la sacralització dels pobles, l’egoisme nacional, la desintegració dels Estats, l’aixecament de fronteres..., tot per sobre i contra l’alliberament de les persones.

L’abandó de l’internacionalisme (“Proletaris de tots els països, uniu-vos”) i la submissió al nacionalisme van significar una derrota de l’ideari i l’ètica socialista. La Primera Guerra Mundial no va poder ser evitada en part perquè els socialistes francesos adheriren a “l’union sacrée” burgesa i els socialistes alemanys a la “Burgfriden” imperial. D’aquella claudicació arrenquen molts dels mals del segle XX europeu. Tot i així, la vella esquerra ha conservat --on n’hi ha hagut, sempre en queda-- algunes espurnes d’internacionalisme, ni que sigui per la mala consciència històrica de la traïció als orígens.

Que els de la CUP estiguin ancorats en el nacionalisme independentista amb el pretès objectiu de construir en el món actual una “República Catalana i Popular” més que romanticisme rebel denota infantilisme, en el sentit recte i en el sentit d’aquella malaltia que denunciava Lenin. No els ha calgut assaltar el cel, ja hi eren, hi van néixer i no han baixat encara a la terra.

Podemos és una CUP en gran i a l’engròs. Ambdues “noves esquerres”, unides en el menyspreu al titllat “règim del 1978” (gràcies al qual poden existir), desenterren vells conceptes en una barreja de marxisme vulgar, de vel·leïtats antisistema, de populisme assembleari, d’experiències reeixides o no de lluites socials, tot mal combinat i pitjor paït. I, tanmateix, ficar-los a la mateixa panera pot ser desproporcionat i injust... per a la CUP.

Els dirigents de Podemos volen assaltar el cel amb els peus a terra, no per formar un govern, sinó per ocupar el poder seguint la tàctica del “salami”

Els dirigents de Podemos volen assaltar el cel amb els peus a terra, no per formar un govern, sinó per ocupar el poder seguint la tàctica del “salami”: fer fracassar l’ investidura de Pedro Sánchez, provocar noves eleccions, esdevenir Pablo Iglesias Cap de l’oposició i, eventualment, arribar a ser encarregat de formar govern. Però s’han precipitat per un càlcul estratègic sobre dimensionat, teatralitzat i exhibit amb l’arrogància insidiosa del líder, i se’ls ha vist el llautó.

En la proposta de coalició que fan al PSOE, a més de la vicepresidència primera per a Pablo Iglesias, pretenen ni més ni menys que quedar-se amb el control del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI), el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE), la comunicació del Govern, la coordinació de les comissions delegades d’afers econòmics i polítics, l’obligació de consensuar el nomenament de 79 alts càrrecs estratègics (entre els quals el Governador del Banc d’Espanya i el Fiscal General de l’Estat), sense oblidar la celebració d’un referèndum a Catalunya i “en aquelles altres nacions que ho hagin plantejat amb especial intensitat”; referèndums que tindrien una funció de xantatge, car Podemos es reservaria la clau de la convocatòria i la del “Sí” o el “No”.

Tot plegat és una adaptació “mutatis mutandis” del model que els comunistes pro soviètics van seguir a les Democràcies Populars de l’Europa de l’Est de 1945 a 1950. Només que Pablo Iglesias no compta amb el suport decisiu de l’Exèrcit soviètic. Encara que s’hagin equivocat, no deixen de ser perillosos.

Artículos anteriores
¿Quién es... Jordi Garcia-Petit?
Jordi Garcia-Petit

Doctor en derecho.