El carrer al Parlament

De l’èpica i ambiciosa volada d’”assaltar el cel” (Pablo Iglesias) han passat a les modestes i còmodes quatre passes que menen del carrer al Parlament. No és cap sorpresa. Ho tenien anunciat per activa i per passiva: “Canviar la geografia simbòlica” (Íñigo Errejón), “tornar al carrer” (Juan Carlos Monedero).

És cert que els himnes, les banderes, els emblemes, les gesticulacions formen part del discurs social, però la interpretació n’és sovint equívoca i, a sobre, contenen trampes per caçar peces desorientades

És cert que els himnes, les banderes, els emblemes, les gesticulacions formen part del discurs social, però la interpretació n’és sovint equívoca i, a sobre, contenen trampes per caçar peces desorientades. Pablo Iglesias, mestre en versatilitat discursiva, mànigues arromangades, camisa blau fosc, aixeca el puny dret a l’hemicicle del Parlament després de jurar el càrrec com a diputat. Què volia transmetre amb l’efecte del puny dret aixecat, símbol que utilitzen majoritàriament els comunistes, més enllà de l’entreteniment visual? Santiago Carrillo, històric dipositari del símbol a Espanya, no el va aixecar mai el puny al Congrés. No li calia. Tenia una identitat ideològica, discursiva i programàtica que no havia de demostrar ni havia d’enganyar ningú. I la diputada Carolina Bescansa tota la sessió parlamentària amb la criatura de bolquer a la falda? I la indumentària premeditadament lleugera, sinó deixada, com uniforme dels “diputats del canvi”? És tot plegat una posada en escena de cara al carrer?

Doncs no, al contrari, diuen que és “portar el carrer al Parlament”. Mala cosa, si fos això el que realment pretenen. El carrer i el Parlament --aquí i arreu on hi ha un Parlament lliure i un carrer democràtic-- són espais públics (res publica) diferents i que han de continuar separats. Cada cop que el carrer, o una part del carrer, ha entrat al Parlament la democràcia ha patit o ha mort.

Aquesta és l’objecció major. L’altra amara tot el seu discurs ideològic i el falseja. És la vella divisió de la societat en classes, però divisió inconfessada i emmascarada amb el nou llenguatge: a una banda, la casta, els de d’alt, els privilegiats; a l’altra banda, la gent, el carrer, el poble; llenguatge que no explica res, ni societat ni classes, només nomena categories abstractes. Un prodigi d’ofuscació!

Cada cop que el carrer, o una part del carrer, ha entrat al Parlament la democràcia ha patit o ha mort

La gent i el carrer concrets som tots, som molts més dels que diuen portar al Parlament. També són gent i carrer els milions d’individus que no els han votat i, fins i tot, un nombre, probablement no gens menyspreable, dels que els han votat per raons més complexes que la simplificació de què parlen.

Han oblidat aquell crit d’indignació “No ens representen!”, i que ara tanta gent els hi pot aplicar amb tanta o més propietat que quan ells l’invocaven. I pel que fa al poble, Bertolt Brecht, la vida del qual va discórrer entre el “poble ètnic” dels nazis i el “poble proletari” dels comunistes, preferia el mot “població” com representació no ideològica de la realitat social, profundament desintegrada, amb interessos distints i fins contraposats.

Més valdria que deixessin el carrer al carrer i fessin de representants legislatius eficaços de la ciutadania, que és pel que han estat elegits.