Desobediència institucional

No s’ha posat prou atenció crítica a la desobediència que, com a concepte i pràctica, la CUP està encoratjant amb la cooperació de Junts pel Sí i l’assentiment del Govern de la Generalitat. Amb el “dret a desobeir” passarà el mateix que amb el “dret a decidir”. Si no es desmunten a temps, els arguments fal·laços acaben convertits en ideologia entabanadora.

Amb el “dret a desobeir” passarà el mateix que amb el “dret a decidir”. Si no es desmunten a temps, els arguments fal·laços acaben convertits en ideologia entabanadora

El Parlament de Catalunya ha aprovat, amb el vot favorable dels dos grups secessionistes, ratificar la validesa de la declaració del 9-N, que conté una apel·lació manifesta a la desobediència i que fou anul·lada pel Tribunal Constitucional amb la sentència del 2 de desembre de 2015; la pretensió de refermar-ne ara la vigència és un acte d’insubmissió d’extrema gravetat.

Per justificar-se, la CUP i els ideòlegs del secessionisme sovint invoquen la legitimitat de la desobediència que propugnen posant exemples comparatius, entre d’altres, el cas de Rosa Parks, afroamericana que l’1 de desembre de 1955 es va negar a cedir el seient de l’autobús a un blanc, desacatant així una norma racista de l’Estat nord-americà d’Alabama. Quina irrespectuosa comparació! Rosa Parks amb el seu acte de desobediència civil s’oposava legítimament a una situació d’opressió de la reprimida minoria afroamericana.

La desobediència de la declaració del 9-N és institucional i gratuïta. Catalunya no està oprimida ni, per tant, reprimida. Si ho pretenen, que ho demostrin exposant fets contrastables i no proclamant-ho amb altisonants paraules buides. S’atreviran a incitar la població a la desobediència civil? Indirectament ja ho estan fent, car la irresponsable desobediència institucional i la deslegitimació constant de les institucions de l’Estat poden tenir efectes contagiosos i incontrolables, tant en l’àmbit polític com en d’altres àmbits.

La desobediència de la declaració del 9-N és institucional i gratuïta. Catalunya no està oprimida ni, per tant, reprimida

Declaren "deslegitimat i sense competència" el Tribunal Constitucional, és a dir desacaten la Constitució, i ignoren l’Estatut de Catalunya. Què ens queda, doncs? Quin és el marc legal que ens empara? Negar que la legalitat, la certesa de les lleis i la seguretat que en deriva, sigui un límit a la raó (subjectiva) seria un acudit infantil, si no fos pel caràcter de l’emissor del disbarat: la diputada Anna Gabriel. En nom de les seves raons i de la llibertat d’expressió, llueixen al carrer i al Parlament la camiseta amb l’eslògan “Sense por, desobeïm per la independència”. Ho poden fer, la legalitat que escarneixen els protegeix.

No només la CUP, un partit polític,al capdavall, està instal·lada en la desobediència i el desafiament, el Govern de la Generalitat, una institució obligada al respecte escrupolós de la legalitat, la segueix de molt a prop. El Govern ha titllat de “persecució judicial” les actuacions legals contra l’alcaldessa de Berga, militant de la CUP, que ha refusat comparèixer al jutjat que la investiga per un delicte electoral per negar-se a retirar la bandera estelada del balcó de l’Ajuntament els dies que se celebraven les eleccions autonòmiques i generals. Què haurien dit en l’hipotètic cas que un alcalde del PSC hagués penjat la bandera del partit en les mateixes circumstàncies? La raó (subjectiva) no pot prevaler sobre la legalitat.