Pensamiento

Cap a la no independència

15 abril, 2015 09:44

El denominat full de ruta del procés sobiranista català està concebut com un procediment esglaonat de ruptura amb l’Estat espanyol; més ben dit, com una amenaça de fraccionament de l’Estat espanyol. Una amenaça (una catxa, en el joc d’envit del procés), que no té cap possibilitat de produir l’efecte suposadament pretès: la proclamació d’un nou estat; al contrari, la seqüència d’actes (erronis, a més d’il·legals i antidemocràtics) del procediment en facilitarà el fracàs, o sigui, estem davant d’un fracàs anunciat.

No tots els avui seguidors del procés són insensibles al raonament. Molts podrien reflexionar i reconduir sentiments i energies cap a objectius assolibles de millora de la governació

Però, no n’hi ha prou amb dir que el “full de ruta” és paper mullat, ni amb qualificar-lo de deliri, de frau de llei, d’engany, de brindis al sol, de bunyol... tot i que són certes aquestes afirmacions, convé també apuntar per què ho són. No tots els avui seguidors del procés són insensibles al raonament. Molts podrien reflexionar i reconduir sentiments i energies cap a objectius assolibles de millora de la governació de la col·lectivitat i de la convivència intraestatal.

La proclamació d’un nou estat és presentada com la culminació d’un procés de transició nacional. Segons el Dret Internacional (DI), tan ignorat durant tota l’agitació sobiranista, perquè un ens pugui esdevenir un estat hi han de concórrer tres elements essencials, coberts per la idea global i bàsica de la sobirania.

La població com un conjunt de persones que de manera permanent habiten un territori. No hi hauria problema primari en aquest punt. El territori com l’espai físic dins del qual s’exercita en plenitud la potestat de govern, excloent-hi qualsevol pretensió d’exercici de poders per part d’altres Estats. Aquí apareix la primera dificultat, que s’aguditza amb el tercer element fins al punt d’invalidar la possibilitat de continuar amb la seqüència d’actes. Caldria un govern efectiu, únic, que com autoritat exclogui qualsevol altra autoritat, bo i monopolitzant tots els poders (la coacció, el poder judicial, l’organització dels serveis públics...).

En el territori de Catalunya l’Estat espanyol, d’acord amb la Constitució i l’Estatut d’Autonomia – l’ordenament jurídic intern vigent i internacionalment respectat-, hi exerceix una sèrie de competències de caràcter exclusiu o concurrent, que mai no abandonarà ( nacionalitat, estrangeria, dret d’asil, comerç exterior, defensa, control de l’espai aeri, justícia, finances, correus i telecomunicacions, règim duaner i aranzelari, marina mercant , ferrocarrils i transports terrestres que transcorren pel territori de més d’una Comunitat, relacions exteriors, legislació bàsica i règim econòmic de la Seguretat Social...). Com fer-les-hi abandonar? Per la força? Per la festa al carrer? Creant “estructures d’estat” paral·leles que no tindrien cap efectivitat i que serien impugnades amb fonament per l’Estat?

Impossible, doncs, al·legar una sobirania plena, proclamar una fictícia independència i reclamar el reconeixement internacional. Catalunya no reuniria, per molt que els sobiranistes s’hi entestin, els requisits necessaris, segons el DI, per esdevenir un nou estat.

Un alçaprem sobiranista d’èxit ha estat el denominat dret a decidir, desemmascarat ja de la suposada recerca d’una formula per millorar l’encaix de Catalunya dins d’Espanya, ha quedat reduït finalment a sinònim de dret de lliure determinació. El DI és molt clar sobre això: no empara un dret de les col·lectivitats que formen part d’Estats consolidats a separar-se i erigir-se en ens polítics independents. Un sector (minoritari) de la doctrina iusinternacionalista entén que es podria invocar un dret de secessió per a poblacions dependents d’un Estat mancat d’institucions democràtiques, d’un Estat opressor. Inaplicable al cas de Catalunya.

L’Estat espanyol és un estat plenament democràtic, universalment reconegut, membre de l’ONU, del Consell de Seguretat per al bienni 2015-2016

L’Estat espanyol és un estat plenament democràtic, universalment reconegut, membre de l’ONU, del Consell de Seguretat per al bienni 2015-2016 i de pràcticament tots els organismes internacionals especialitzats, membre de la Unió Europa i del Consell d’Europa, que respecta les convencions internacionals sobre drets i llibertats fonamentals, sense que cap col·lectivitat o minoria pugui al·legar-ne una violació que permetés apel·lar a l’ordre internacional.

D’altra banda, el DI protegeix singularment la integritat territorial dels Estats, com queda establert en dues Resolucions fonamentals de l’ONU, la 1514 (XV) i la 2625 (XXV) i ha estat reblat per la doctrina. Sense oblidar l’article 4-2 del Tractat de la Unió Europea: “La Unió... respectarà les funcions essencials de l’Estat, especialment les que tenen per objecte garantir-ne la integritat territorial, mantenir l’ordre públic i salvaguardar la seguretat nacional...” (Com pot imaginar Artur Mas, si no és des de l’ofuscació o l’ànim de confondre, que la UE –quina institució, el Parlament Europeu, el Consell Europeu, la Comissió...-arbitraria en una temptativa de desintegrar l’Estat espanyol?).

Una altra cosa són les polítiques recentralitzadores del govern del PP, que justifiquen un rebuig popular i una oposició política. Però no sols Catalunya les pateix, també en resulten perjudicades les altres Comunitats Autònomes. Aquesta és una qüestió política interna a debatre i a resoldre en l’esfera del sistema democràtic espanyol.

Cap on porta la insensatesa del “full de ruta”? Segur que no cap a la independència de Catalunya. Què pretenen doncs? Fugir cap endavant –i després ja veurem- , satisfer (temporalment) la massa de seguidors per traduir-la en vots, eludir els problemes del present, de bona part dels quals el govern d’Artur Mas n’és responsable o corresponsable amb el govern central.

Què han aconseguit? Agitar, dividir, crear inquietud, posar en risc èxits i conquestes col·lectives... i que es parli d’ells i que s’escrigui sobre el que diuen més que sobre el que fan. Seria preferible parlar i escriure sobre qüestions com la desigualtat social, l’empobriment cultural, l’erosió de la sobirania dels Estats pels mercats financers, la federalització d’Espanya i de la Unió Europea, la societat de l’abús, el canvi climàtic, la demografia mundial desbocada...