Això és una dona, però no un país

Fa anys –una colla- era jo un diumenge de bon matí enfilada en un autocar electoral, cobrint una d’aquelles apassionants campanyes de CiU, quan va arribar una notícia bomba: el més petit de tots els fills del president, Oleguer Pujol, havia passat la nit als calabossos de la Guàrdia Civil. Gran escataineig dins l’autocar i entre la periodistada: ens trobàvem davant d’un altre atac frontal de la Benemèrita contra Catalunya?

Poc a poc es van anar sabent més coses. Pel que sembla el jove Oleguer, fart d’haver-se de magrejar amb la xicota d’amagat dels escortes, va cercar recer eròtic a altes hores de la matinada a les dependències d’un conegut centre d’ensenyament de la llengua anglesa a la part alta de Barcelona. No me’n recordó de si hi va poder entrar perquè en tenia les claus o perquè no hi ha pany que resisteixi l’embranzida d’un Pujol Ferrusola. El cas és que allí era el galant Oleguer, passant-s’ho pipa, quan una intempestiva senyora de la neteja va sentir brogits sospitosos i es va espantar. Una altra al seu lloc hauria trucat els Mossos d’Esquadra. Però aquesta devia ser filla espesseta de la immigració (que consti que anomenar immigrants els compatriotas a mi em sembla una broma com ara la d’anomenar Reconquista a vuit segles de convivència amb l’islam) i va trucar la Guàrdia Civil. Oleguer va rebre els tricornis amb l’èpica deguda: "Fora les forces d’ocupació!", els va engaltar. I és clar, de pet al cuartelillo.

Quin greu tant d’heroïsme per a no-res. Tanta força, tanta energia, tanta dedicació, total per acabar bastint un imperi corrupte i carrincló

Però el millor de tot va venir l’endemà, quan algú va haver de despenjar el telèfon i avisar la família del detingut. Va agafar la trucada la seva senyora mare. La van informar amb tot el tacte possible de la malifeta del seu plançó. I ella que va i respon molt tranquil.la, vaja, seguríssima: "Impossible. És mentida, no pot ser". Ja li podien jurar que era el seu fill el que tenien al calabós, li era ben igual que fins i tot li posessin el mateix Oleguer al telèfon. Ella tenia clar que allò que no pot ser, no pot ser, i a més és mentida. Aquesta és la Marta Ferrusola. Monyo (fins que se’l va tallar), geni i figura.

Fa poc ha sortit a Angle Editorial un llibre sobre ella, irònicament o ominosament titulat, segons es vulgui veure, Això és una dona. Que lluny queda ara aquell crit de guerra convergent. Signa el llibre la periodista Cristina Palomar, que diu que ha escrit una biografia no autoritzada. Jo me la crec perquè la Marta Ferrusola només autoritzava biografies seves i entrevistes a periodistes de l’Opus Dei, la major part d’ells posteriorment obligats a empassar-se les seves paraules sense publicar, tan bon punt Pujol s’assabentava de les barbaritats declarades per la seva dona. En qualsevol cas aquesta biografia se serveix amanida per un sarcasme molt fi, molt de l’autora, més ara que la corrupció esmola tant l’enginy. I tanmateix el llibre no fa curt d’amabilitat, de recòndita admiració per una dona que a mi personalment sempre m’ha fet por però que entenc que pugui fascinar. Al seu costat la Moreneta és Hello Kitty.

La lectura d’aquest llibre precisament ara fa rumiar. Molt. Perquè òbviament centrar-se en Marta Ferrusola és centrar-se en la família de l’expresident, aquest tabú que enrampa. És també recordar la detenció, tortura i empresonament de Jordi Pujol, el seu lent però inexorable ascens a la condició de figura llegendària, a gegant polític que amb peus de fang i tot, amb el seu monument rodolant pel terra de Premià, segueix intimidant i anorreant molta gent a una Catalunya que no era ell, però que ell es va esforçar a emmotllar tant com va poder a la seva imatge i semblança.

Ningú no els podrà pas negar, ni a en Jordi ni a la Marta, la sinceritat de la seva obsessió. La ferocitat de les seves monomanies respectives (Catalunya ell, la família ella…) que segons ells justificaven totes les sevícies i tots els sacrificis, propis i aliens. Tot s’hi valia perquè el que no podia ser, no fos. I a l’inrevés.

Llegint ara segons quins llibres, segons quines històries, t’entra una poderosa melangia. Quin greu tant d’heroïsme per a no-res. Tanta força, tanta energia, tanta dedicació, total per acabar bastint un imperi corrupte i carrincló. Quin greu que ja posats a inventar-se una Catalunya nova no se n’inventessin una de millor. Potser això és una dona…però no és un país. Seriós, vull dir.