Creación

La història de Marie Heurtin o el sempre emotiu miracle del descobriment del llenguatge

Estic convençut que la pel·lícula no defraudarà a ningú

7 abril, 2015 16:55

Títol original: Marie Heurtin
Any: 2014
Durada: 95 min.
País: França
Director: Jean-Pierre Améris
Guió: Jean-Pierre Améris, Philippe Blasband
Música: Sonia Wieder-Atherton
Fotografia: Virginie Saint-Martin
Repartiment: Isabelle Carré, Ariana Rivoire, Brigitte Catillon, Gilles Treton, Laure Duthilleul, Sonia Laroze, Noémie Churlet, Martine Gautier, Patricia Legrand, Stéphane Margot

El fet d'estar davant d'una pel·lícula basada en fets reals -aquesta sí, no com moltes de les nord-americanes que el posen en els títols de crèdit encara que sigui una falsedat, com en la cèlebre 'Fargo' (1996) dels germans Coen, per exemple, i tantes altres- i sobre la qual tothom el coneix tot abans d'entrar a la sala, probablement sigui, abans que una nosa, un autèntic al·licient, perquè fins i tot coneixent la història de dalt a baix, el director Jean-Pierre Améris ha aconseguit fer una pel·lícula amb uns nivells d'emotivitat altíssims, cosa que no només ens parla d'una habilitat tècnica i d'una capacitat creativa molt especials, sinó, sobretot, d'una fita molt difícil d'aconseguir, tenint, com té, precedents tan il·lustres com 'El miracle d'Anna Sullivan' (1962) d'Arthur Penn, 'El petit salvatge' (1970), de Trufaut o 'L'enigma de Gaspar Hauser' (1974) de Werner Herzog, perquè les tres aborden el mateix tema amb circumstàncies lleument diferents.

En qualsevol cas, l'eix fonamental de totes elles és el descobriment del llenguatge i de la possibilitat de comunicar-se amb els altres. En tots els casos, a més, hi ha una ànima compassiva que s'esforça per obrir la porta que porti la llum de la intel·ligència i de la paraula, sigui oral o de signes, a qui, fins aquell beneït moment, vivien en les tenebres de la incomunicació fins i tot amb ells mateixos.

Així doncs, el descobriment de la llengua ens permet accedir al coneixement propi, al dels altres i al de les idees. El procediment té un esquema fixat des d'antany, i amb aquesta paraula vull dignificar que ens hem de remuntar fins al segle XVI, quan Vicente de Santo Domingo i Pedro Ponce de León -del qual hi ha una estàtua a la part alta de Passeig de Sant Joan , on suposo que encara han de reunir-se les associacions de sords i sordmuts, com vaig veure que ho feien durant molts anys quan vivia a la propera Plaça de Joanich- inventar mètodes d'ensenyament adequats per donar-los veu als sords i sordmuts, és a dir, que sempre es necessita el concurs d'un mestre o mestra disposats a deixar-se literalment la pell per tal d'atraure els i les petites salvatges en què s'acabaven convertint els adolescents deixats de la mà de l'educació per diferents motius.

Els casos de Gaspar Hauser, que va acabar suïcidant-se, i el de Helen Keller, que va triomfar com lluitadora social i va acabar convertida en exemple de superació personal a Amèrica del Nord, són els més coneguts. Ara hem d'afegir el d'aquesta noia, Marie Heurtin, a qui l'esforç pedagògic admirable de la germana Marguerite, en una interpretació veritablement magistral d'Isabelle Carré, amb un poder de transmissió dels sentiments poderosíssim, aconseguirà rescatar de les tenebres de la incomunicació per obrir-li les portes a un món enigmàtic al qual només s'accedia, fins aquell moment, mitjançant els sentits de l'olfacte, el tacte i el gust.

Abans del "descobriment", del "miracle" produït per la tenacitat de la seva pedagoga intuïtiva -i l'última meravellosa que ens ha deparat el cinema ha estat la de qui a 'L'escafandre i la papallona' (2007), de Julian Schnabel, aconsegueix "tornar" a un pacient el poder de la comunicació i l'expressió-, és interessant destacar la vivència del món exterior, en les seves manifestacions primordials: el sol, l'aigua, el vent, la terra, els arbres, les pedres, etc. ., que ens deixen imatges plenes de lirisme i emoció autèntica.

En aquest sentit limitat contacte de la protagonista amb la realitat, m'ha vingut, mentre contemplava la pel·lícula, el record d'una pel·lícula en la qual aquest contacte assumeix la condició de categoria, més enllà de l'anècdota. Em refereixo a 'El nou món' (2005) de Terrence Malick, un prodigi cinematogràfic que ja anunciava obres posteriors com la impactant i meravellosa 'L'arbre de la vida' (2011). El paper protagonista del descobriment d'una nova naturalesa per part dels europeus i de l'impacte que va provocar en ells aquest coneixement mai ho he trobat millor filmat que a 'El nou món' de Malick.

En la història de Marie Heurtin hi ha un deliberat intent de transmetre als espectadors tot aquest món de sensacions que la protagonista, i em sembla que el director s'ha sortit amb la seva, perquè la pel·lícula transmet una bellesa no decorativa, sinó substancial, física , podríem dir, que ens fa mirar d'una altra manera fins i tot el nostre entorn. Contribueix a ells, sens dubte, la magnífica interpretació de Ariana Rivoire, que aconsegueix, en un monòleg final, amb un espectacular tràveling ascendent de la càmera, transmetre una profunda emoció amb l'espècie de pregària laica que tanca la pel·lícula en agraïment a la seva veritable mare, perquè si alguna cosa queda clar després de veure aquesta obra és que la noia no és filla de qui la va parir, sinó de qui li va donar les llums imprescindibles per poder conèixer-se a ella mateixa i relacionar-se amb el món que l'envoltava.

Estic convençut que la pel·lícula no defraudarà a ningú, perquè la senzillesa amb la que se'ns fa arribar la història verídica de Marie està potenciada amb unes imatges poderoses i vitals. És evident que els espectadors que pertanyin al sector educatiu gaudiran potser una mica més que aquells que mai han tingut davant seu un noi o una noia als quals literalment se'ls ha d'obrir, potser per primera vegada, l'accés al coneixement i en alguns casos fins i tot a les pròpies paraules; però tots, en definitiva, hauran tingut no pocs moments de tendresa tan intensos com els que ens mostra, sense sentimentalismes barats i ensucrats, aquesta petita joia cinematogràfica.