"Ho paga el meu pare", cridava un jove mentre agitava una ampolla de Moët Ice, valorada en més de 100 euros, i ruixava la resta de rics –de totes les edats, i no tots amb forfet– que acomiadaven l'any a l'après-ski més exclusiu de Baqueira-Beret, patrocinat per la mateixa marca francesa d'escumosos. Va haver de demanar-ne una altra immediatament després; i, per descomptat, no va ser l'última. Que les cares jaquetes d'esquí s'impregnessin de xampany no va ser cap problema. I el sol s'amagava darrere la neu, al ritme de Sweet Caroline versió tecno, per última vegada el 2025.
Mentre la burgesia barcelonina sempre ha preferit la Cerdanya, al Pirineu de Girona, la Vall d'Aran, al costat de la frontera francesa i amb personalitat i idioma propis, és el destí predilecte de la high class madrilenya per celebrar la nit de Cap d'Any. Va ser en aquestes muntanyes lleidatanes on capitalins com Luis Arias o Jorge Jordana van impulsar l'estació d'esquí més selecta d'Espanya als anys seixanta, que el rei Joan Carles I es va encarregar de popularitzar. I aquí continuen allotjant-se tant la reialesa com els polítics, advocats i empresaris més influents del país.
L'hotel de Messi
"Els més coneguts són cada vegada més discrets", explica un alcalde de la comarca. Molts van comprar cases als pobles més propers a les pistes, zones actualment prohibitives tot i la urbanització cada vegada més notable dels terrenys adjacents, on també conviuen hotels de luxe –un d'ells, obert des de 2021, propietat del futbolista Lionel Messi–, restaurants recomanats per la Guia Michelin i ofertes d'oci de primer nivell com el recentment inaugurat Beso Baqueira –la sensació de la temporada, a peu de pistes– o Fandango, al poble de Salardú.
"Als de segona divisió, diguem, sí que els agrada deixar-se veure en aquests llocs", afegeix l'edil. Per a molts, "la vall" es converteix en una extensió dels cenacles de la capital en aquestes dates. I per als seus fills, un racó animat més del barri de Salamanca, El Viso o la Moraleja. "El Madrid senyoret està tot aquí. Ens coneixem tots. Hem anat als mateixos col·legis internacionals i estudiat a les mateixes universitats privades", admet una jove. Sona l'última cançó al Moët Winter Lounge i encara té temps per "una copa més, abans del sopar". Baixa esquiant amb les seves amigues al Bar 1500.
Llargues cues
Uns organitzen el menú de Cap d'Any a casa juntament amb altres famílies, mentre d'altres opten per anar de restaurant, expliquen, on la gastronomia autòctona de sota, cavall i rei –olla aranesa, paté de la vall i entrecot– fa les delícies de propis i estranys. No falten els dotze grans de raïm, com marca la tradició. I, una vegada més, xampany. I puros. Algú canta els quarts; i ja en 2026, 12 segons després, focs artificials, petons, abraçades, missatges de Whatsapp i videotrucades. Arties, on es concentra bona part de l'oci nocturn comarcal, és el següent destí per a molts.
Els carrers empedrats d'aquest petit poble, habitual als rànquings de destinacions de somni, s'omplen de joia. No és ni la una i ja hi ha llargues cues als quatre locals que obren, passant el riu. S'escolta el popularitzat càntic contra el president del Govern i els equips de seguretat demanen silenci. Els preus estan "pels núvols" encara que "és normal", diu un noi. La festa s'allarga fins a les sis del matí; però cap a les tres ja comencen a arribar taxis. "Abans no hi havia tants controls d'alcoholèmia", apunta un senyor. L'única pregunta que es fan és si esquiaran l'endemà.
Un "bon pla"
"L'1 ve menys gent", diuen a una taquilla de l'estació. Alguns tornen a Madrid. D'altres descansen i allarguen el pont fins dimarts. Que cada vegada més marques de luxe s'instal·lin a Vielha, la capital de la vall i l'únic que s'assembla a una ciutat entre tanta muntanya, la converteix en un "pla rodó" per a la high class que passa de matinar després d'una nit d'excessos. Els establiments termals, com les motos de neu o les excursions a França, són altres opcions. "L'alcohol bo no deixa ressaca; segur que fem alguna cosa", apunta un senyor. La seva dona diu que "encendre la xemeneia i res més".
Els locals tanquen i a molts dels treballadors els queda més de mitja hora per arribar a les seves residències. "Ens envien a pobles que estan lluny, perquè amb els salaris que tenim és impossible viure per aquí en temporada alta", explica un. El cel s'aclareix i ja no hi ha ningú al carrer. Tot terreny d'alta gamma ja pugen de nou a pistes, encara que sense l'embús habitual. I a les cafeteries obertes coincideixen qui comencen l'any i qui l'acaben d'acabar.