Les expressions catalanes ens agraden perquè transmeten una manera de veure el món ple de proximitat, enginy i autenticitat. Cada dita té un ritme propi i una musicalitat que la fa única i, moltes vegades, descriu situacions quotidianes d'una manera tan gràfica que resulta impossible no somriure. Són petites joies lingüístiques que reflecteixen la identitat i la manera de sentir de tota una cultura.
A més, aquestes expressions aporten matisos que, de vegades, no existeixen en altres idiomes i permeten comunicar emocions o idees amb una precisió deliciosa. Fer-les servir enriqueix les nostres converses, ens connecta amb la tradició i ens fa sentir part d'alguna cosa més gran.
Fer-se el desentès
L'expressió catalana fer l’orni s'utilitza per referir-se a l'acció de fer-se el desentès o fingir que no s'entén alguna cosa, generalment, amb la intenció d'evitar una situació incòmoda, una responsabilitat o una pregunta directa. No descriu un despiste real, sinó una actitud fingida: la persona entén perfectament el que passa, però simula no donar-se per al·ludida.
Persona dubitativa
L'origen de la paraula orni no és completament clar, però sí que està ben documentat que antigament designava algú maldestre, lent o simple. Es tracta d'un terme que, pràcticament, ha desaparegut del vocabulari quotidià, però que ha quedat fixat en aquesta locució. Alguns lingüistes han apuntat a possibles connexions amb varietats de l'italià del nord, com certs dialectes piemontesos o lligurs, on existeixen paraules similars per referir-se a persones poc espavilades. Tot i que no hi ha consens absolut sobre aquesta via, la hipòtesi és plausible a causa dels intensos contactes comercials mediterranis durant l'Edat Mitjana, que van afavorir l'entrada de nombrosos catalanismes i italianismes en ambdues direccions.
Expressió viva
Amb el pas del temps, l'ús independent d'orni es va anar perdent, però l'expressió idiomàtica va sobreviure. Avui dia funciona com un fòssil lingüístic: el terme ja no s'utilitza de manera aïllada, però roman a la frase feta, conservant el seu significat figurat. En el registre actual, fer l’orni és una expressió col·loquial, no vulgar, que es percep com una mica antiquada, però, perfectament, comprensible. S'utilitza, principalment, en el català central i en la llengua estàndard, mentre que a les Balears i al País Valencià se sent amb molta menys freqüència, tot i que igualment és coneguda.
El matís que aporta és molt característic: no es tracta simplement d'algú despistat, sinó d'algú que tria semblar-ho. Per això, sovint s'empra amb un to de retret suau o de complicitat còmica. Quan algú evita respondre, mira cap a una altra banda o fingeix no sentir alguna cosa evident, es diu que fa l’orni, com una manera de senyalar la maniobra sense necessitat d'acusar directament. Aquesta barreja d'ironia, lleugeresa i picardia és una de les raons per les quals l'expressió continua viva malgrat la seva raresa.
Altres expressions catalanes
Aquestes són altres expressions catalanes:
- Tocar el dos: dita utilitzada amb el sentit de marxar d'un lloc, prové de la deformació de la paraula dors, és a dir, dors o esquena, i es referia al darrer avís de sortida de les diligències, quan es donava un fuetada als lloms dels cavalls per emprendre el viatge immediatament.
- Afluixar la mosca: L'expressió, que defineix qui es veu obligat a pagar una cosa a contracor. S'estableix un paral·lelisme entre els diners i una mosca caçada al vol, i al·ludeix al fet que, si es deixa d'estrènyer la mà, l'insecte marxarà volant i no hi haurà manera de recuperar-lo; igual que passarà amb els diners lliurats.
- Estar carregat de punyetes: Aplicada a les persones molt escrupoloses o plenes de manies, la frase sorgeix de les puntes d'encaix o brodats de les mànigues de les togues, anomenades punyetes. Per això es va començar a fer servir, també, per referir-se a qui feia raonaments poc comprensibles i als que es mostraven recelosos i plens de miraments.
- Ser un setciències: Dita aplicada a qui presumeix de tenir més coneixements dels que realment posseeix, l'expressió es refereix a les set disciplines en què es dividia el saber humà a l'Edat Mitjana: el trivium (la gramàtica, la retòrica i la dialèctica) i el quadrivium (la música, l'astronomia, l'aritmètica i la geometria).