Superar el càncer és per a rics: despeses de fins a 25.000 euros per pal·liar les seqüeles

Un cop superada la malaltia, molts pacients de càncer se senten desemparats en haver d'assumir el cost de tractaments mèdics que no estan inclosos a la sanitat pública. Aquestes despeses poden anar des de visites a especialistes —com logopedes, fisioterapeutes o psicòlegs— fins a la compra d'articles farmacèutics, com cremes o medicaments específics per tractar les seqüeles de la quimioteràpia i la radioteràpia.

En molts casos, aquests tractaments són imprescindibles per garantir la qualitat de vida dels afectats, ja que estan relacionats amb funcions vitals com menjar, respirar o parlar. “Més enllà de l'estètica, són coses que necessitem per viure”, explica una pacient de càncer de mama. La suma de totes aquestes despeses addicionals pot suposar per a cada pacient fins a 25.000 euros.

Ara tinc més ganes de viure: així ajuda la balneoteràpia a les pacients de càncer de mama

A més, molts pacients senten que, després d'haver superat la malaltia, no se'ls permet queixar-se. “Et diuen: ‘dóna gràcies que segueixes viva’. Aquesta és la sensació que percebo de part de l'entorn mèdic”, comenta una altra pacient de càncer de mama. La resta de pacients entrevistats comparteixen impressions similars.

Núria Lara, amb metàstasi des de fa sis anys, afegeix: “Entenem que l'objectiu primordial és eradicar el càncer, però, considerant que cada cop hi ha més persones que superen la malaltia, comença a ser necessari pensar en com millorar la nostra qualitat de vida. Som pacients de llarga durada; la malaltia no s'acaba amb el càncer”.

Xifres

Segons dades del Departament de Salut, el nombre de casos diagnosticats de càncer a Catalunya en els últims cinc anys i que seguien amb vida fins a finals de 2024 era de 136.221 persones. Una xifra que continua creixent i que fa cada cop més evident la necessitat d'atendre les problemàtiques de qui ha superat la malaltia.

Un estudi de l'Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) assenyala que aquesta malaltia "s'erigeix com un dels problemes sociosanitaris més importants del món”. A Espanya, el 2023 s'estima que prop de 270.000 persones van ser diagnosticades de càncer, i es preveu que aquesta xifra augmenti fins als 300.000 nous casos el 2030.

Més enllà de la salut

Tal com conclou l'AECC en el seu estudi Vulnerabilitat econòmica i laboral en pacients amb càncer a Espanya, les necessitats dels pacients no es limiten a l'àmbit sanitari. El càncer impacta en tots els aspectes de la vida, tant del pacient com dels seus acompanyants i el seu entorn proper.

En el 20% dels casos, el càncer suposa un “greu agreujant de la situació socioeconòmica prèvia”. L'estudi també destaca que “el càncer és una de les malalties amb més prevalença de pèrdua de feina i risc d'atur”.

Les entitats impulsores de la llei contra l'amiant demanen

Orlando Salazar, responsable de Benestar Social a l'AECC, explica: “En moltes ocasions, la malaltia comporta una pèrdua d'ingressos per als pacients a causa de les baixes laborals. De vegades també afecta els seus acompanyants principals, que han de reduir les seves jornades laborals per poder ser presents durant el procés”.

Salazar afegeix que aquesta situació pot mantenir-se en els casos en què, a causa de les seqüeles, el pacient no pugui reincorporar-se a la feina o hagi de fer-ho amb jornades reduïdes. “Per a una gran part dels afectats, el càncer suposa almenys 10.000 euros en despeses de tractaments per pal·liar les seqüeles i adaptar la llar”.

Segons un altre estudi de la fundació sobre la Toxicitat financera del càncer, un 11,7% dels enquestats afirma haver perdut més de 50.000 euros a causa de la malaltia, i un de cada tres assegura haver gastat més de 5.000 euros.

Càncer de mama

Una gran part dels càncers que afecten la societat catalana són de mama. Els seus efectes secundaris inclouen sequedat intensa de la pell, fatiga, limfedema i dolors musculars i articulars. Els tractaments per alleujar aquests efectes, en la seva majoria, no estan coberts per la sanitat pública.

Des de PICAM, una associació sense ànim de lucre que dona suport a les pacients amb càncer de mama, expliquen que en el cas de les afectades per limfedema “han de costejar-se el drenatge limfàtic o altres tractaments que puguin millorar-ho. De tant en tant les envien a rehabilitació, però quan s'acaben les sessions, han de tornar a pagar al massatgista, que sol atendre-les cada setmana”.

Carolina Pérez, pacient de càncer de mama, denuncia que en molts casos no existeixen tractaments de seguiment que ajudin a recuperar la qualitat de vida, per la qual cosa depenen d'estudis experimentals o fundacions per afrontar les seqüeles. I afegeix que "econòmicament, no totes les butxaques poden permetre's les teràpies alternatives que necessitem els pacients de càncer”.

Càncer de cavum

En el cas dels càncers menys comuns, la situació dels pacients sol ser encara més precària, ja que la baixa incidència d'aquestes malalties es tradueix en una manca de recursos per tractar-ne les seqüeles. A això s'hi afegeix el desconeixement generalitzat sobre el seu impacte, tant per part de la comunitat mèdica com de les associacions que donen suport als pacients oncològics.

Un expert analitzant una mamografia EUROPA PRESS

El càncer de cavum, per exemple, afecta aproximadament a una persona de cada 100.000. A partir d'un grup de suport on els pacients compartien les seves experiències, Núria Lara va decidir elaborar un informe en què va recopilar els testimonis i problemàtiques més comunes entre els afectats per aquest tipus de càncer.

Entre els símptomes més habituals hi ha la disfàgia (dificultat per empassar), la xerostomia (sequedat bucal severa), problemes dentals i maxil·lofacials (com la caiguda de dents), hipoacúsia i alteracions auditives, problemes nasals i respiratoris, afectacions oculars i visuals, així com complicacions neuromusculars.

Lara relata la seva experiència en intentar accedir a un logopeda a través de la sanitat pública: “Tenia una disfàgia terrible que pràcticament no em permetia empassar. Després d'insistir molt, finalment van accedir a donar-me cita, però me la donaven per d'aquí a mig any. Al final vaig acudir a l'AECC que, tot i que no comptava amb un logopeda a Catalunya, va poder posar-me en contacte amb un”.

L'informe que va elaborar conclou que “els testimonis recollits mostren una alta càrrega de símptomes crònics i discapacitants, que comporten una pèrdua significativa de qualitat de vida i autonomia”. A més, subratlla que “aquesta realitat requereix un major reconeixement institucional i sanitari, així com una atenció específica, integrada i multidisciplinària que contempli no només els tractaments mèdics, sinó també el suport social, psicològic i econòmic. L'etapa de recuperació no està protocol·litzada i, en molts casos, resulta difícil accedir a l'atenció necessària”.