La ruta de les mansions de la costa del Maresme: un passeig per antigues ambaixades convertides en cases de luxe

No s'hi entra, però només de veure les façanes ja es pot imaginar qui hi viu i qui hi vivia. Són autèntiques mansions i es troben repartides per diversos pobles costaners del Maresme.

Potser això ha propiciat que aquests municipis tinguin la fama de ser els racons més pijos de la costa de Barcelona. Tot i que té una explicació. En part, tràgica.

Durant la Guerra Civil, Barcelona es va convertir en un dels principals objectius dels bombardejos aeris. Entre 1937 i 1938, els atacs es van intensificar fins a arribar al seu punt més dramàtic el març de 1938.

La capital catalana va patir milers de víctimes i greus danys materials. La inseguretat a la rereguarda va portar a una decisió poc coneguda: mobilitzar ambaixades i consulats estrangers fora de Barcelona.

On són

Va ser llavors quan ambaixadors i cònsols van buscar refugi a la costa del Maresme. Els llocs escollits van ser Sant Andreu de Llavaneres, Sant Vicenç de Montalt, Arenys de Mar, Premià de Dalt i, sobretot, Caldes d’Estrac.

Aquests pobles, ara convertits en ciutats, es van transformar. Gairebé d'un dia per l'altre, es van convertir en inesperades i autèntiques capitals diplomàtiques.

Com són

Complien tots els requisits: estaven ben comunicats per carretera, tren i mar, comptaven amb un parc de habitatges senyorials i es trobaven lluny d'objectius militars.

Moltes d’aquelles residències, aixecades com a cases d’estiueig de la burgesia, van passar a ser ambaixades. Els carrers d’aquests pobles van començar a vestir-se amb les banderes de diferents països i, dècades després, encara es manté aquesta aura de luxe.

Avui, al Maresme ja no hi queden ambaixades ni consulats. La majoria d’aquestes antigues seus diplomàtiques han recuperat la seva funció residencial o s’han reconvertit en hotels, equipaments o habitatges d’alt nivell.

En qualsevol cas, el luxe s’hi respira. Són moltes les persones que acudeixen a aquests municipis per veure aquestes increïbles mansions i la comarca ha elaborat l’anomenada Ruta de les ambaixades.

Com seguir la ruta

No cal fer-la a peu: es pot anar en cotxe i conèixer la seva història. Recórrer aquest itinerari és, en realitat, una manera singular de llegir la història del Maresme.

D’entre tots els municipis n’hi ha un que destaca per sobre de la resta: Caldes d’Estrac. Aquest poble, ja conegut per les seves aigües termals, va ser un dels principals focus d’aquest trasllat.

Caldes d’Estrac, epicentre diplomàtic

Allà s’hi van concentrar consulats i ambaixades de països com França, el Regne Unit, Costa Rica, Bulgària, Països Baixos, Argentina o Dinamarca.

Al bell mig del municipi encara hi ha Can Bastos, un edifici neoclàssic de 1880 situat al carrer Major, que va ser residència del cònsol francès després dels bombardejos de Barcelona.

L’ambaixada, en canvi, es va situar en una zona més elevada del municipi, a Can Marcelino Coll, un xalet d’estil colonial construït el 1917, envoltat de jardí i orientat al sud. Des d’aquest enclavament es van coordinar repatriacions i evacuacions durant els moments més crítics de la guerra.

Molt a prop, Can Boada, també coneguda com a Can Sans, una casa del segle XVIII, va acollir l’ambaixada de Costa Rica.

Ambaixada traslladada

El Regne Unit va tenir una presència especialment destacada. L’ambaixada va ocupar les Torres Garriga i Mercè, dues cases bessones d’estil neoclàssic afrancesat davant del mar, al passeig marítim.

Posteriorment, l’ambaixada britànica es va traslladar a Can Soler, també coneguda com Sol i Mar, una imponent finca noucentista situada sobre un penya-segat, amb vistes privilegiades al Mediterrani. Avui, aquesta antiga ambaixada és una de les residències més exclusives de la zona.

També a Caldes s’hi va instal·lar l’ambaixada neerlandesa. Va ser a la singular Casa de Fusta, una construcció traslladada des de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. La seva estructura de fusta i el seu origen efímer la converteixen en una de les peces més curioses d’aquesta ruta històrica.

Sant Andreu de Llavaneres

Seguint cap al nord, Sant Andreu de Llavaneres va concentrar diverses delegacions diplomàtiques de primer ordre. Allà s’hi van establir les ambaixades dels Estats Units, Bèlgica i Bolívia, entre d’altres.

La Torre Gran, una gran casa d’estiueig edificada el 1909, va ser seu de l’ambaixada nord-americana després de diversos trasllats forçats durant la guerra. Avui funciona com a hotel, mantenint bona part de la seva estructura original.

La seva arquitectura eclèctica, amb tribunes, patis i jardins, reflecteix el luxe de les residències que van acollir diplomàtics al Maresme. Uns espais que el nou allotjament per a turistes encara manté.

Molt a prop hi ha Casa Romanyà, una torre modernista envoltada de jardí, que va acollir l’ambaixada de Bolívia. I al passeig Verge de Montserrat es troba Can Rivière, una masia del segle XVIII que va ser cedida a l’ambaixada belga per ordre directa de la Generalitat.

Sant Vicenç de Montalt i Arenys

A Sant Vicenç de Montalt destaquen també Can Pellicer, que va allotjar l’ambaixada de Suècia, i Can Valls, utilitzada per l’ambaixada francesa en la fase final de la guerra.

Arenys de Mar va acollir l’ambaixada del Brasil a Villa Carmen, una casa d’estiueig aïllada, amb torre mirador i jardí, construïda entre finals del segle XIX i principis del XX.

Premià

Durant la guerra, la finca no només va funcionar com a seu diplomàtica, sinó també com a espai d’ajuda humanitària, amb menjadors infantils impulsats pel mateix ambaixador brasiler.

A Premià de Dalt, Panamà es va avançar a la resta de països i va establir la seva ambaixada a Castelldaura, també coneguda com a Villa Trias.

Es tracta d’un edifici eclèctic del segle XIX, amb un gran jardí i vistes obertes, avui convertit en una de les propietats més emblemàtiques del municipi.

D’ambaixades a cases de luxe

El que uneix totes aquestes finques no és només el seu passat diplomàtic, sinó la seva evolució posterior. Un cop acabada la Guerra Civil, les delegacions estrangeres van abandonar el Maresme i aquestes cases van tornar a mans privades o a nous usos.

Algunes es van transformar en hotels, d’altres en equipaments, però moltes es van consolidar com a habitatges d’alt nivell.

Patrimoni

Avui, aquestes mansions formen una ruta patrimonial discreta però fascinant. Tampoc hi ha un mapa clar que es pugui seguir a peu.

A les mansions no hi ha plaques oficials ni banderes onejant. En canvi, les seves façanes, jardins i ubicacions privilegiades continuen parlant de poder, representació i estratègia.

Història de Catalunya

Però aquí no es tracta d’envejar o admirar la riquesa d’aquestes mansions o de les persones que hi viuen. Seguir la Ruta de les ambaixades implica conèixer la història de Catalunya i les conseqüències de la guerra.

Hi va haver qui va acabar a les cunetes, altres a l’exili, n’hi va haver que no van sobreviure. Els ambaixadors, per la seva banda, van trobar el seu lloc. I ho van fer en aquestes tranquil·les localitats que, de manera inesperada, es van convertir en refugi diplomàtic i avui allotgen algunes de les cases més cobejades del litoral català.