Els fars solen estar en caps, illes o penya-segats propers al mar per vigilar la línia de la costa i advertir els vaixells que s'acosten a terra. En canvi, a l'anomenada Plana de Lleida, un sender sorprèn pel seu nom: la Ruta dels Fars.
Aquí, a la Catalunya interior, no hi va haver mai fars ni, molt menys, mar; sota aquesta denominació tan particular hi apareixen esglésies, torres i ermites aïllades que sí van servir de guia. Com un far al mar.
Si un coneix el terreny, ho pot entendre. A les terres de Ponent, on el paisatge és ampli, horitzontal i profundament agrícola, qualsevol construcció que es vegi de lluny pot ser un far que serveixi de guia.
Aquests edificis, visibles des de quilòmetres de distància, van servir durant segles per orientar pagesos i viatgers, ordenar el territori i donar sentit a un paisatge pla i agrícola. Avui, aquests fites es llegeixen com a fars sense mar i articulen aquesta curiosa ruta.
Tresors arquitectònics
Aquest no és un camí lineal ni amb una direcció única. Sota el nom de la Ruta dels Fars es traça un fil que connecta un conjunt de fites patrimonials repartides per comarques com el Pla d’Urgell, el Segrià, l’Urgell i la Noguera.
Un dels exemples més clars és Santa Maria de Linyola, una església romànica aïllada, documentada entre els segles XI i XII, anterior al nucli urbà actual. La seva importància rau en la seva funció territorial: va ser un punt de referència religiós i social per a una població rural dispersa al pla del Pla d’Urgell.
Control i orientació
Un altre dels fites rellevants de la ruta és l'església de Sant Miquel de les Canals, situada també en un entorn aïllat. Com altres temples rurals, marcava una unitat parroquial i ajudava a estructurar els camins i les àrees de conreu circumdants.
El Pilar d’Almenara, a la comarca de l’Urgell, és un altre dels fars destacats. A diferència de les esglésies, aquesta construcció va tenir una funció merament simbòlica i de senyalització territorial. Visible des de diversos quilòmetres, actuava com a referència en les rutes històriques que travessaven la plana.
Pilar d'Almenara
L'església de Sant Martí de Maldà, vinculada a un petit nucli històric, representa un altre tipus de far: el que combina assentament humà i referència visual. Tot i que el poble es va desenvolupar al voltant del temple, la seva silueta continua destacant en el paisatge agrícola de l'Urgell.
Situada en un punt elevat respecte als camps circumdants, Santa Maria de Castellflorite marca la transició entre zones agrícoles i espais lleugerament més accidentats. Una mena de frontera entre terrenys.
Un paisatge agrícola
I és que, malgrat la importància arquitectònica i referencial d'aquests edificis, la Ruta dels Fars de Ponent no s'entén sense el paisatge del pla.
Abans de l'arribada del Canal d’Urgell al segle XIX, l'agricultura de secà i els camins rurals marcaven el ritme de la vida. En aquest context, aquestes construccions eren essencials per orientar-se i per organitzar la vida comunitària.
església de Sant Martí de Maldà
Tot i que la modernització agrícola va transformar profundament el territori, els fars han romàs com a testimonis físics d'una organització anterior i, ara, a més, conformen un camí històric.
L'absència de monumentalitat espectacular és un dels seus trets distintius. L'interès rau en la suma d'edificis discrets, ben integrats en l'entorn, que expliquen una manera d'habitar i organitzar Ponent durant segles.
Una ruta especial
Com que aquests edificis es troben en diferents punts de la Plana de Lleida, la ruta es pot recórrer de manera flexible, enllaçant diferents punts amb cotxe, bicicleta o a peu.
No es tracta d'acumular visites, sinó de comprendre el paper de cada construcció dins d'un sistema territorial ampli.