Aquest és l’únic poble català amb un nom en castellà: herència del règim de Francisco Franco

A l’època del franquisme era habitual que els noms dels pobles a Catalunya es modifiquessin al castellà sota imposició sistemàtica. Exemples d’aquesta política van ser municipis com Castell d’Aro, que va passar a dir-se Castillo de Aro, o Móra d’Ebre, transmutat en Mora de Ebro. Durant dècades, topònims com Sant Quirze Safaja o Alinyà van esborrar la seva grafia original dels mapes oficials.

Després de la caiguda de la dictadura el 1978, la gran majoria d’aquests noms van recuperar la seva forma catalana. No obstant això, hi va haver una excepció que es va resistir durant gairebé mig segle: el municipi de Cabacés, a la comarca del Priorat. A diferència d’altres pobles, aquesta localitat va mantenir oficialment la seva grafia castellanitzada fins fa ben poc, convertint-se en un cas únic de resistència toponímica.

Herència i oficialitat

El nom Cabacés s’accentuava seguint les regles ortogràfiques del castellà i el seu registre formal es remuntava al segle XVIII. Tot i que la Generalitat ja l’havia oficialitzat com Cabassers el 1933, la victòria de Francisco Franco després de la Guerra Civil va imposar de nou la forma amb "c" i accent a la "e". El curiós d’aquest cas és que, a diferència de la resta de Catalunya, l’ajuntament local va mantenir la forma Cabacés com a oficial durant dècades de democràcia.

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va defensar històricament que l’única forma correcta i científica és Cabassers. Aquesta batalla administrativa va arribar al seu final recentment: el 2024, el Govern català va aprovar finalment el canvi oficial de nom per normalitzar el topònim. No obstant això, en ple 2025, el terme Cabacés segueix molt present en la memòria visual i en l’herència del règim que es va negar a desaparèixer dels cartells de Tarragona.

Altres noms curiosos de pobles catalans

Més enllà de les disputes polítiques, repartits per Catalunya trobem altres municipis amb noms que desperten somriures per motius molt diferents. El més clàssic és Espolla, a l’Alt Empordà, famós pels seus vins i no pel que el seu nom suggereix a l’oïda castellana. També al Priorat destaca Porrera, els habitants del qual, els porrerans, conviuen amb el doble sentit del seu nom mentre produeixen alguns dels millors vins del món.

Tot i això, sens dubte, el nom més simpàtic és La Pera. Els habitants d’aquest municipi del Baix Empordà, coneguts com a perencs, han hagut d’aguantar mil vegades la broma que el seu poble és, literalment, "la pera limonera". Aquests casos demostren que, sigui per imposició històrica o per atzars del llenguatge, la toponímia catalana sempre amaga una història sorprenent darrere de cada cartell de carretera.

Identitat i territori

El tancament de l’herència nominal de la dictadura no respon només a una qüestió administrativa, sinó a una reparació emocional del patrimoni immaterial de la regió. La transició definitiva cap a Cabassers simbolitza la fi d’una anomalia que recordava temps de repressió lingüística, permetent que la geografia de Catalunya parli finalment el mateix idioma en els seus documents oficials i en el cor dels seus habitants.

Explorar aquestes curiositats geogràfiques ens permet entendre millor la riquesa cultural que s’amaga a cada comarca. Des de les polèmiques dels topònims fins a les anècdotes més divertides de pobles com La Pera, la història dels nostres municipis segueix viva i en constant evolució. El 2025, Catalunya llueix un mapa més fidel a les seves arrels, on cada nom explica una història de resistència, humor i, sobretot, d’identitat compartida.