El desconegut poble medieval del Pirineu de Lleida que va enamorar Camilo José Cela: "A l’hivern, es tapa amb la neu per no morir de fred"

Hi ha pobles que inspiren. Picasso va quedar fascinat per Gòsol i Horta de Sant Joan; Dalí, per Cadaqués; Cervantes, pel paisatge de La Manxa; i Camilo José Cela, per un petit racó del Pirineu de Lleida amb tot just 83 habitants.

Aquesta localitat, amb un nom compost de quatre paraules, amaga tot tipus d’històries i misteris, però, sobretot, un patrimoni de la UNESCO que poc té a envejar als tresors de la vall de Boí.

Va dir el Nobel espanyol que “a Alós d’Isil s’acaba la carretera”; de fet, “d’Alós d’Isil cap amunt ja no hi ha més que la muntanya, la frontera i el cel”, afirma. I és que aquest municipi del Pallars Sobirà es troba a 1.165 metres d’altitud, entre boscos espessos que el protegeixen dels aires més càlids.

A més, presenta l’estampa típica dels pobles medievals dels Pirineus: carrers empedrats, cases adossades amb teulades de pissarra i balcons florits, i un pont romànic que connecta ambdós marges del riu.

La passió de Cela

En paraules de Cela, “Alós d’Isil és un poble bru i negre, un poble que es confon amb el paisatge i que, a l’hivern, es tapa amb la neu per no morir de fred”. I és que el clima aquí no és un problema, sinó un ressaltador de bellesa.

Durant els mesos freds, com relatava el literat, les cases i els carrers es cobreixen de blanc per oferir una postal d’acord amb el que un espera. La resta de l’any, en canvi, aquesta claredat es torna acolorida. El marró de la pedra de les cases, els tons vermells, grocs i blaus de les plantes als balcons i el verd dels prats del Pirineu componen una imatge de postal.

Una illa al Pirineu

Per acabar-ho d’adobar, al centre de la localitat, una illa fluvial acull l’església barroca de la Immaculada, visible des de tots els racons. És la joia arquitectònica del poble: la església romànica de Sant Joan d’Isil, construïda al segle XI.

De planta basilical, amb tres naus i un imponent absis amb decoració llombarda, aquesta església va ser declarada Monument Històric-Artístic el 1951. El seu pòrtic, amb arquivoltes esculpides i columnes amb capitells figuratius, és un dels millors exemples del romànic del Pirineu català.

Tot sembla fet per conquerir. “Un pont de pedra, d’un sol arc, i unes cases que semblen néixer de la mateixa roca” van conquerir també l’escriptor Josep Maria Espinàs en una de les seves visites.

Al seu llibre A peu pel Pallars i la Vall d’Aran, l’autor assegurava que “aquí s’acaba el món dels homes i comença el domini de l’ós i de l’isard”, perquè “la vall s’ha tancat. Som al fons del sac. Alós d’Isil”. Un lloc on “el silenci és tan espès que es pot tallar”, conclou.

Festes universals

Però això no és tot. Més enllà de la calma, una festa posa dempeus tot el municipi i bona part de la regió. Una celebració reconeguda com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO: les Falles de Sant Joan.

Aquesta festivitat, celebrada la nit del 23 de juny, és una de les tradicions més ancestrals del Pirineu. Durant la celebració, els fallaires baixen des del cim de la muntanya portant grans teies enceses, formant una serp de foc que creua el bosc i arriba fins al cor del poble. En arribar, s’encén la falla major a la plaça central i es dóna pas a danses tradicionals, cants i festes que s’allarguen fins a la matinada.

Més enllà de la festa i la història, Isil és també una destinació per a esportistes. El poble està integrat al Parc Natural de l’Alt Pirineu, una de les àrees protegides més extenses de Catalunya.

Des d’aquí es poden fer rutes cap al Pla de Boavi, la vall de Bonabé o el Port de Salau, antics passos fronterers que avui ofereixen recorreguts per a senderistes i aficionats a la BTT, entre boscos d’avets i amb possibilitat d’albirar fauna com l’isard, el gall fer o fins i tot l’ós bru, la presència del qual ha estat confirmada a la zona.

L’aigua

Tampoc falten les activitats relacionades amb el riu, una mica més tranquil·les. El Noguera Pallaresa acompanya el curs del poble i ofereix espais naturals on banyar-se, relaxar-se o fer pícnic.

A la coneguda zona de la Peixera, les aigües tranquil·les permeten refrescar-se i observar truites sota la superfície. A pocs metres, l’antic pont de pedra recorda la importància d’Isil com a punt de pas i comunicació entre valls.

Com arribar-hi

Cal assenyalar que, si és poc conegut, també pot ser degut al seu difícil accés. S’hi arriba per carretera, sí, però des de Lleida el trajecte supera les tres hores i mitja en cotxe. Es pren la C-13 fins a Tremp i, després, la N-260 en direcció a Sort. Des d’allà, es continua per la C-28 cap a Esterri d’Àneu i es segueix per la L-504 fins a Alós d’Isil.

Des de Barcelona, el viatge ronda les quatre hores. Es pren l’autovia A-2 fins a Cervera i es continua per la C-14 en direcció a la Seu d’Urgell, fins a enllaçar amb la N-260 en direcció a Sort.