Ens agrada tant descobrir pobles catalans perquè cadascun d'ells combina de manera natural paisatge, història i caràcter propi. En molt poca distància pots passar de muntanyes verdes a cales mediterrànies, de carrers medievals a places tranquil·les on la vida va més a poc a poc. En aquests pobles s'hi respira autenticitat: l'arquitectura de pedra, les tradicions locals, els mercats, els accents, l'olor de pa o de llenya i les converses amb gent del lloc. Tot convida a passejar sense presses, a aturar-se en un mirador, a tastar un vi o un plat típic, a sentir que el temps s'estira. Descobrir-los és reconnectar amb allò senzill, amb la bellesa quotidiana i amb una identitat cultural molt viva, i per això tornar-hi sempre ens resulta tan plaent.
Un d'aquests municipis que convida a això és Castelló d'Empúries, a Girona, pertanyent a la comarca de l'Alt Empordà. Es troba a uns 17 metres d'altitud sobre el nivell del mar i té una superfície de 42,3 km², dins dels quals s'inclou el parc natural dels Aiguamolls de l'Empordà. Té dos nuclis de població: el nucli medieval de Castelló d'Empúries a l'interior, i la marina residencial d'Empuriabrava.
Compta amb una població de 12.163, segons dades de l'INE 2024.
La catedral no oficial
La Basílica de Santa Maria de Castelló d'Empúries, sovint anomenada la Catedral de l'Empordà, és un imponent monument gòtic que domina el nucli antic de la localitat. Erigida entre els segles XIII i XV a l'antic barri del Puig Salnes, la seva grandiositat arquitectònica ha portat generacions a considerar-la, de fet, com la catedral no oficial de la zona.
Basílica de Santa Maria de Castelló d'Empúries
Sense bisbe
L'actual Basílica s'alça sobre una primitiva església romànica. Els primers documents que esmenten un temple dedicat a Santa Maria, en aquest enclavament, daten de l'any 1007 i fou consagrat el 1064.
A partir de 1261, sota el mandat del comte Ponç IV d'Empúries i amb la direcció de l'arquitecte Ramon de Xartres, es va començar la construcció d'un nou temple d'estil gòtic català. Aquest assoliria la seva forma definitiva a principis del segle XV, amb la culminació de la seva façana de marbre i la instal·lació del retaule major d'alabastre.
Aquesta dualitat —un edifici amb escala, bellesa i història de catedral, però sense l'estatus oficial ni bisbe— és la raó per la qual se la descriu com una catedral sense bisbe. Es tracta d'un llegat d'ambició medieval, de voluntat de poder eclesiàstic, plasmada en pedra; una catedral simbòlica, hereva d'un passat que va somiar amb la dignitat episcopal, però no la va obtenir.
Avui, la Basílica és reconeguda oficialment com a Bé d'Interès Cultural i monument, i constitueix un dels exemples més notables del gòtic religiós a Catalunya.