La geografia de Catalunya abasta llocs de naturaleses diferents. Dins dels seus límits, conviuen grans ciutats, pobles i paratges aïllats. Cadascun brilla per les seves qualitats pròpies. La comunitat autònoma no es resumeix en Barcelona i la Costa Brava. El seu territori és ric pel que fa a la varietat de nuclis habitats.
Cada un dels llocs que s’inclouen dins de les fronteres catalanes té llum pròpia. Guarden anys d’històries i tradicions. N’hi ha amb presents diferents. L’evolució de la societat i de les seves formes de vida incumbeixen a les diverses localitats. Així doncs, també existeixen ubicacions que, avui dia, estan desamparades.
Pobles oblidats
Entre les muntanyes del Pallars Jussà, a més de 800 metres d’alçada i envoltat per prats on pasturen ovelles, s’alça Aramunt Vell. Es tracta d’un antic nucli de pedra que va ser testimoni de segles de vida i també de guerra. Els seus carrers empedrats i cases enrunades conserven la petjada del passat i de l’esforç de qui un dia va habitar aquest turó estratègic.
El poble abandonat de Lleida ple de búnquers de la Guerra Civil, Aramunt Vell
L’abandonament va arribar a poc a poc. La duresa del terreny, l’aïllament i les conseqüències de la Guerra Civil van buidar els seus carrers. El municipi va ser un dels últims pobles de Catalunya a ser derrotats per les tropes franquistes. Ha quedat un lloc aturat en el temps, on les ruïnes conviuen amb les trinxeres i el silenci de la memòria rural catalana.
Entre la història i el silenci
Fundat a l’Edat Mitjana, el petit enclavament es va aixecar sobre un turó per defensar-se i dominar la vall. Durant segles va ser un punt estratègic del Pallars, amb una estructura de vila tancada, carrers estrets i cases que formaven una muralla natural. A la seva església romànica i en les restes de portals encara s’endevina el pes de la història i la vida comunitària que un dia el va omplir de veus.
Torre del Castell d’Aramunt
Amb l’arribada del segle XX, la modernitat va passar de llarg. La manca d’accessos, l’emigració rural i la guerra van acabar per segellar el seu destí. Durant la contesa, les muntanyes properes es van omplir de trinxeres i refugis, i els veïns van resistir entre la por i l’esperança. Avui, només les pedres expliquen el que va ser un lloc d’esforç i resiliència, suspès entre la memòria i l’oblit.
El nou Aramunt, la vida que va seguir avall
Quan el nucli antic va començar a despoblar-se, els seus veïns no van marxar del tot. A mitjans del segle XX, molts van decidir reconstruir les seves vides al pla, a poca distància del turó original. Així va néixer el nou Aramunt, també conegut com Les Eres, un petit poble que conserva l’esperit de comunitat i el vincle amb el seu passat.
L’Aramunt nou
Allà encara hi viuen famílies que descendeixen dels antics habitants de la muntanya. Les cases modernes conviuen amb el record de les de pedra, i les festes locals mantenen viva la memòria del lloc que un dia van deixar enrere. Des dels seus carrers es contempla la silueta del vell nucli, com un testimoni silenciós del que va ser i del que segueix bategant en aquells que mai no van marxar del tot.
Un vestigi que resisteix
Avui, les ruïnes es confonen amb la vegetació que avança entre els murs i els carrers empedrats. El silenci domina el paisatge, només trencat pel vent i el belar de les ovelles que pasturen entre les cases enrunades. Malgrat l’abandonament, el conjunt conserva una bellesa serena, gairebé poètica, que atrau curiosos, excursionistes i fotògrafs a la recerca de llocs oblidats.
Alguns projectes han intentat recuperar part del patrimoni, però el temps i la manca de recursos han frenat la restauració completa. Tot i així, l’antic nucli es manté dempeus com un símbol del despoblament rural i de la capacitat de la natura per reclamar el que un dia va ser seu. Un escenari que convida a reflexionar sobre el pas del temps i la fragilitat dels pobles que van quedar enrere.
Com arribar-hi i per què perdre’s-hi
L’antic nucli es troba al municipi de Conca de Dalt, a la comarca del Pallars Jussà (Lleida). S’hi pot accedir en cotxe fins a Aramunt, el poble nou, i des d’allà seguir a peu per un camí que puja entre bosc i roca fins a les ruïnes, a uns 800 metres d’altitud. El recorregut, tot i que breu, requereix calçat còmode i certa precaució, ja que el terreny és irregular i les estructures, fràgils.
Val la pena l’esforç. Des de dalt, el paisatge s’obre majestuós sobre la vall, l’embassament i les muntanyes del Prepirineu. Caminar entre les restes de pedra i sentir només l’eco del vent és viatjar en el temps, cap a un passat que encara respira entre murs caiguts. Una destinació humil i silenciosa, però carregada d’història, que recorda que fins i tot els llocs oblidats conserven una bellesa que resisteix a l’oblit.