La presència d'amiant en edificis residencials construïts abans dels anys 90 continua sent una realitat incòmoda en moltes ciutats espanyoles. Durant dècades, aquest material es va utilitzar de manera habitual pel seu baix cost, la seva resistència a la calor i la seva capacitat aïllant. Tanmateix, amb el pas del temps, s'ha demostrat que el seu deteriorament suposa un problema seriós per a la salut pública, especialment en entorns on conviuen moltes persones.
En comunitats de veïns, el risc adquireix una dimensió col·lectiva. Cobertes, baixants, dipòsits o elements comuns poden contenir amiant sense que els residents en siguin plenament conscients. El desconeixement i la manca d'intervenció adequada prolonguen una exposició silenciosa, que no sol manifestar-se de manera immediata, però que pot tenir conseqüències greus a llarg termini si no s'actua amb responsabilitat i criteri tècnic.
Madrid i el desafiament pendent de l'eliminació de l'amiant
Madrid concentra un elevat nombre d'edificis construïts durant l'auge urbanístic del segle XX. Molts d'ells van incorporar amiant en cobertes, façanes o instal·lacions internes. La magnitud del parc immobiliari antic converteix la retirada de l'amiant en un repte complex, tant pel seu cost com per la necessitat de planificació.
Les administracions han impulsat campanyes informatives i marcs normatius, però la responsabilitat directa recau en propietaris i comunitats. En aquest escenari, resulta clau comptar amb informació fiable i amb professionals qualificats. La retirada d'amiant a Madrid requereix procediments específics que garanteixin la seguretat de veïns i treballadors, a més del compliment de la normativa vigent.
El procés no es limita a retirar el material visible. Inclou estudis previs, senyalització de zones, ús d'equips de protecció i una correcta gestió de residus. Tot això s'ha de fer sense alterar la convivència ni generar riscos addicionals. La intervenció improvisada o sense control tècnic pot agreujar el problema en lloc de resoldre'l.
Per què l'amiant segueix present en milers d'edificis residencials
L'amiant es va prohibir a Espanya el 2002, però el seu ús intensiu durant dècades anteriors explica la seva permanència en milers de construccions. Entre els anys 60 i 90, es va incorporar a nombrosos materials d'obra per la seva durabilitat i facilitat d'instal·lació. En aquell moment, els riscos no es comunicaven de manera clara, i la normativa amb prou feines establia limitacions.
A més, molts edificis no han estat sotmesos a reformes integrals des de la seva construcció. L'absència d'intervencions profundes manté intactes elements que ja han superat la seva vida útil, cosa que incrementa la probabilitat d'alliberament de fibres. En canvi, quan es realitzen obres parcials sense control especialitzat, el perill pot multiplicar-se sense que hi hagi una avaluació prèvia.
Un altre factor rellevant és la manca de registres clars. En nombroses comunitats no es disposa de documentació tècnica que detalli els materials utilitzats, cosa que dificulta la identificació de l'amiant. Per això, la detecció sol produir-se de manera tardana, quan apareixen trencaments visibles o s'inicien treballs de manteniment que aixequen sospites.
Les comunitats de veïns, les més exposades a l'amiant
A diferència d'habitatges unifamiliars, les comunitats de veïns concentren el risc en espais compartits. Baixants, cambres de comptadors, trasters o garatges són zones on l'amiant pot romandre ocult durant anys. L'exposició no depèn només de l'estat del material, sinó també de l'ús quotidià d'aquestes àrees comunes.
Quan l'amiant es troba en bon estat, el risc és menor. Tanmateix, l'envelliment natural, les vibracions o petites reparacions poden provocar-ne la degradació progressiva. En aquest context, les fibres microscòpiques s'alliberen a l'ambient sense ser detectades a simple vista, cosa que dificulta l'adopció de mesures preventives immediates.
A més, la presa de decisions en una comunitat sol ser lenta. Els acords requereixen consens, pressupostos i planificació, cosa que retarda actuacions urgents. Mentrestant, els veïns continuen utilitzant espais potencialment contaminats. La gestió col·lectiva, encara que necessària, pot convertir-se en un obstacle si no hi ha informació clara i assessorament especialitzat.
Riscos sanitaris associats a l'exposició a l'amiant
El principal perill de l'amiant rau en la inhalació de les seves fibres. Aquestes partícules, extremadament fines, poden allotjar-se als pulmons i romandre-hi durant anys. Les malalties associades no apareixen de manera immediata, cosa que genera una falsa sensació de seguretat en les fases inicials d'exposició.
Entre els problemes més coneguts hi ha l'asbestosi, el mesotelioma i certs tipus de càncer pulmonar. La relació entre amiant i malalties respiratòries està àmpliament documentada, cosa que ha motivat la seva prohibició i l'elaboració de protocols estrictes per a la seva retirada. No obstant això, la persistència del material en edificis antics manté el risc latent.
És important subratllar que no existeix un nivell d'exposició considerat segur. Fins i tot contactes breus poden resultar perjudicials si es repeteixen en el temps. Per això, la prevenció es basa en la identificació primerenca i en l'eliminació controlada, evitant qualsevol manipulació sense les mesures adequades.
Especialistes adverteixen sobre la necessitat d'actuar de forma segura
Els experts coincideixen que la passivitat no és una opció. Encara que l'amiant no sempre representa un perill immediat, la seva presència prolongada en edificis habitats exigeix una estratègia clara. Actuar de forma segura implica planificar, informar i executar amb rigor, evitant solucions ràpides que comprometin la salut.
La primera recomanació passa per l'avaluació tècnica. Identificar l'existència d'amiant i el seu estat real permet prendre decisions fonamentades. A partir d'aquí, s'ha d'optar per empreses autoritzades que segueixin protocols homologats. Aquest enfocament redueix l'exposició i minimitza l'impacte de les obres en la vida diària de la comunitat.
Així mateix, la comunicació amb els veïns resulta essencial. Informar sobre els riscos, els terminis i les mesures adoptades genera confiança i facilita la col·laboració. En un entorn col·lectiu, la transparència es converteix en una eina clau per avançar. L'eliminació de l'amiant no és només una qüestió tècnica, sinó també un exercici de responsabilitat compartida.
--
Contingut patrocinat