El passat mes de novembre la Casa Blanca va publicar la seva nova Estratègia de Seguretat Nacional, on declara quins són els seus interessos i propòsits. Són els plans de Donald Trump per al món. M'ha encantat llegir el pròleg, signat pel mateix Trump, tan triomfalista i devastador com ens té acostumats. Després de vanagloriar-se d'haver tret el seu país de la vora d'una fallida total i de les moltes guerres que ell, amb la seva fermesa i determinació, ha desactivat, acaba dient:
“Aquesta és la fulla de ruta perquè Amèrica [és a dir, Estats Units] continuï sent el país més gran i exitós de la història de la humanitat i la Llar de la Llibertat per a tothom. En els pròxims anys continuarem desenvolupant cada dimensió del nostre poder nacional, i farem Amèrica més segura, rica, lliure, més gran i més poderosa que mai”.
A sota ja hi ha la seva coneguda signatura de psicòpata.
Imatge de Donald Trump amb els primers decrets de la seva segona etapa a la Casa Blanca
El resum i anàlisi més suggerent –encara que ambigu, si bé l'ambigüitat sovint és reveladora i interessant-- que he llegit d'aquesta “fulla de ruta” és el del professor nord-americà especialitzat en política internacional James K. Galbraith, fill del famós historiador econòmic John Kenneth Galbraith, publicat dimarts passat a Responsible Statescraft, un think tank nord-americà que s'enorgulleix de ser independent dels poders polítics. El tradueixo per a vosaltres, convençut que és formatiu veure el poc pes de les nostres cabòries, vistes des de la capital de l'imperi.
El títol ja és molt eloqüent: “La lògica de la Seguretat Nacional de Trump: terres rares i combustibles fòssils”. El text diu:
«L'Estratègia de Seguretat Nacional dels Estats Units busca una ‘estabilitat estratègica’ amb Rússia. Declara que la Xina és merament un competidor, que l'Orient Mitjà no és central per a la seguretat nord-americana, que Amèrica Llatina és ‘el nostre hemisferi’ i que Europa s'aboca a un ‘esborrat de civilització’.
L'Índia, el país més poblat del món, tot just mereix una menció; es podria dir, com va dir Neville Chamberlain de Txecoslovàquia el 1938, que és ‘un país llunyà… del qual no sabem res’. Doncs tant millor per a l'Índia, que pot ocupar-se de si mateixa.
La realpolitik d'aquest document és colpidora, encara que la seva lògica subjacent no és clara. En efecte, com a declaració d'ideologia política o de ‘valors’, l'Estratègia és incoherent. Proclama respecte per la sobirania de països els sistemes de govern dels quals difereixen del nostre, però tot seguit retreu a Europa pràctiques antidemocràtiques. Admet la fi de l'hegemonia nord-americana, però tot seguit afirma la seva hegemonia sobre tot l'hemisferi occidental, abraçant la Doctrina Monroe [l'aïllacionista “Amèrica per als americans” del president Monroe] com si fos paraula de Déu.
Quin fil d'Ariadna —si és que n'hi ha algun— lliga aquesta maionesa?
És una lògica dels recursos i, en primera instància, dels combustibles fòssils. Amb el petroli fluint abundant des de Texas i amb reserves al Canadà i Veneçuela, els Estats Units poden sortir del Golf Pèrsic. Podria fins i tot —en principi, sense preveure que passi en la pràctica— deixar Israel al seu aire. El gas rus, o més precisament la seva absència, ha segellat el destí d'Europa: Alemanya es desindustrialitza mentre que la Gran Bretanya i França, amb els seus imperis fa temps desapareguts, estan en profunda decadència. Fracassades les sancions, ara la victòria final de Rússia a Ucraïna està assegurada.
D'aquí que sigui necessari acomodar-se a Rússia i trencar els antics vincles dels Estats Units amb les elits europees rusòfobes.
El president dels EUA, Donald Trump, en una imatge recent / EP
Amb la Xina, la qüestió dels recursos són les Terres Rares i, sobretot, el gal·li, un subproducte del refinat de la bauxita en alumina. La Xina controla les terres rares gràcies a un quasi-monopoli del refinat, que podria erosionar-se, amb esforç decidit, amb el temps. El gal·li [subproducte de l'alumini, essencial per a semiconductors] és diferent; la capacitat nord-americana d'alumini va arribar al seu màxim el 1980, i l'avantatge proporcional xinès en el refinat subjacent és ara de 90 milions de tones mètriques enfront d'1. Els Estats Units no poden produir per si mateixos gal·li en quantitats suficients, ni a curt ni a mitjà termini. Com que no hi ha substitut del gal·li per als microxips d'última generació, les forces armades nord-americanes no poden avui enfrontar-se a la Xina i prevaldre. Per tant, la distensió és necessària per als Estats Units, com també és desitjada i acceptada per la Xina.
El notable recent suavització de la posició nord-americana envers la Xina és conseqüència directa d'aquesta realitat material.
Com a estratègia, el nou ordre no és a prova de ferro. Fins ara, tot just ha afectat la planificació del Pentàgon, i no s'ha de prendre massa seriosament mentre no es tanquin bases, es desmantellin portaavions i s'enviïn a desballestar les armes nuclears, alhora que pren forma una nova Marina adaptada a les necessitats regionals.
També presumeix de diversos supòsits poc realistes, com la idea —de seguida desmentida per la Xina— que potser el Japó (i Corea) podrien defensar la “primera cadena d'illes”, aquest eufemisme per Taiwan. Igualment irreal és la idea que Europa assumirà la seva pròpia defensa, triplicant o més la seva despesa militar actual mentre les seves economies continuen en declivi.
Xi Jinping, Donald Trump i Vladímir Putin, amb els símbols d'Europa de fons/ MUNTATGE
Després hi ha la desvergonyida idea que les nacions d'Amèrica Llatina no són països de debò, sinó dependències i satrapies —és a dir, colònies, amb un altre nom— governades per cacics. Que hi hagi hagut, i encara hi hagi, països així a la regió és innegable. Però Mèxic i el Brasil, per no parlar de Colòmbia i Veneçuela, així com Nicaragua i Cuba, tenen altres idees. El descarat to de mafiós de Miami és el tret més retrògrad d'aquest document, un to tot just diferent dels anys anteriors a la Guerra de Secessió, quan Cuba i Mèxic es veien com a noves fronteres per als esclavistes sudistes.
Pel que fa a l'economia, l'Estratègia és un cúmul de contradiccions. Persegueix la reindustrialització, alhora que protegeix el sistema financer i el dòlar global. Busca el lideratge tecnològic mentre retalla impostos, regulació i la (ja molt degradada) capacitat del Govern per especificar en què ha de consistir aquest lideratge. Vol construir un exèrcit invencible i d'espectre complet, mentre promou una “prosperitat protreballador àmpliament compartida”. Aquest és el síndrome del nen que vol tots els paquets lluents sota l'arbre. Cal esperar una rebequeria quan quedi clara la realitat que no es pot tenir tot.
Amb tot, malgrat els seus defectes, com a atac a l'anteriorment sagrat ordre mundial unipolar i eurocèntric, la nova estratègia és un trencaglaç. Obre un espai polític que no es veia des de fa 40, 50 o potser 60 anys —des de Reagan i Gorbatxov, Nixon i Mao, o des de Kennedy i Jrushchov, que van intentar evitar, cadascú a la seva manera, l'enfrontament nuclear final--. La reacció de pànic dels dirigents polítics europeus i de les elits de la política exterior nord-americana, del Partit Demòcrata i dels mitjans de comunicació augura una lluita colossal per mantenir viu el vell ordre […]
Els intents anteriors de fer la pau van acabar tots, al capdavall, en no-res. Les iniciatives de Kennedy el 1963, en particular el tractat de prohibició de proves i la seva decisió de sortir del Vietnam, van acabar amb el seu assassinat. L'obertura de Nixon a la Xina va conduir a una relació profunda que només va derivar en hostilitat quan la Xina va emergir com una potència econòmica de primer ordre, mentre s'esfondrava la il·lusió dels noranta del “final de la història” i de la convergència cap a la “democràcia liberal”. El final de la Guerra Freda, obra de Gorbatxov i Reagan, va donar pas, sota George H. W. Bush, a proclames de “victòria” amb la inevitable repercussió: la revenja.
Tanmateix, en cadascun d'aquests episodis, l'avantatge material dels Estats Units era més gran i la seva necessitat de dominar el món més urgent que avui. Des de llavors, la capacitat militar nord-americana s'ha erosionat; l'era dels míssils i els drons ha substituït la dels portaavions i les bases, i les condicions tecnològiques del conflicte afavoreixen aclaparadorament la defensiva. I, per ara, els Estats Units són efectivament autosuficients en energia, mentre que les reserves que pugui necessitar en el futur són a prop, i no a l'altra banda del planeta.
Aquests recursos que cal obtenir de la Xina es poden aconseguir mentre es respectin les condicions de la Xina; no s'obtindran si la Xina percep els Estats Units com una amenaça militar.
Les condicions materials, en suma, afavoreixen la pau. Cap de les altres grans potències —i molt menys l'Índia, gairebé ignorada— alberga deliris de dominació mundial. Prenent la situació mundial tal com és, els Estats Units poden trobar un terreny comú amb Rússia i poden conviure amb la Xina com a coigual i soci comercial. La nova estratègia és per tant una invitació oberta perquè Taipei [capital de Taiwan] arribi a un acord amb Pequín i perquè futurs governs a Berlín, París i Londres busquin un acord amb Moscou.
No hi ha motiu per a l'optimisme. Ajustar l'economia per aconseguir una “prosperitat protreballador” és una tasca que està per davant, i no serà senzilla ni exempta de conflicte intern. Sens dubte, aquells que aposten pel domini coercitiu faran tot el possible, en els pròxims mesos, per revertir qualsevol avenç cap a una pau equilibrada. La violència entorn de Veneçuela és una perspectiva imminent.
Però, en un pla més general, els guerrers globals estan defensant un ordre mundial que ja no existeix, mentre que les noves condicions reclamen realment una consolidació regional i una multipolaritat; un món en què la pau i l'estabilitat són primordials».