Bob Pop, contra Pisarello: "La meva proposta parteix del bé comú, no des d'un reducte ideològic"

Bob Pop ja és una realitat política. Roberto Enríquez Higueras (Madrid, 7 d'octubre de 1971) va iniciar dissabte passat el seu desafiament a la cúpula dels Comuns per desbancar Gerardo Pisarello, l'aposta d'Ada Colau, com a candidat a l'alcaldia de Barcelona a les eleccions de 2027. Una plaça que està decidit a ocupar, amb l'objectiu de "millorar la vida de la gent".

Les primàries se celebraran aquest proper mes de febrer. I el conegut guionista i humorista, establert a la capital catalana des de fa 20 anys encara que de manera intermitent, rep Crónica Global a casa seva amb la promesa de repetir l'entrevista quan la seva llista sigui la més votada entre la militància. Una cosa que, tot i no partir com a favorit, està convençut de poder revertir. 

Una enorme biblioteca acompanya la cadira de rodes que l'obliga a utilitzar l'esclerosi múltiple que pateix des de molt jove. I el cartell electoral --Bob Pop, alcalde de Barcelona, per què no?-- ja decora el saló, tan divertit com el personatge, que ni té parella de ball --necessita una dona com a número dos, segons la normativa interna del partit-- ni pensa redactar un programa. 

Per què i per a què vol ser alcalde de Barcelona?

Per un acte de supervivència. Sóc veí d'aquesta ciutat, visc de lloguer, tinc la sensació que la ciutat ens va expulsant i crec que hi ha molta gent en la mateixa situació. Visc en cadira de rodes, sé què és el carrer, sé com de complicat és trobar espais comuns i que molta gent té problemes per arribar a final de mes i aixecar-se al matí amb ganes. 

La política està per això. Hi ha tant desprestigi en la política institucional que algú que no ve d'ella, com jo, ha d'explicar que la política pot continuar sent molona i sexy. Per a què? Bàsicament, per millorar el dia a dia de la gent. Perquè costi menys tirar endavant. Perquè no siguem figurants d'una superproducció on cada vegada pintem menys.

Per què és millor candidat que Gerardo Pisarello?

Jo no sé si sóc millor candidat, el que sí sóc és un candidat més audaç, més atrevit i més ampli. Sóc un candidat per a més persones. Per a més veïns i veïnes. Tinc més ganes i més imaginació, perquè vinc d'un lloc diferent. Tinc la sort de tenir una veu pública i això és un privilegi. He après a interactuar amb les persones, a escoltar. I estic disposat a construir una ciutat des de l'amplitud del bé comú i no des d'un petit reducte ideològic.

Li va sorprendre que tota la cúpula dels Comuns donés suport al seu rival a les primàries dels Comuns?

No em va sorprendre. Hi ha un espai de confort, una inèrcia, uns vincles emocionals. És normal. Em sembla bé que la cúpula del partit tingui afecte per Gerardo, però també em sembla bé que a mi em donin la possibilitat de generar il·lusió. A mesura que avancin les primàries, pot ser que alguns canviïn d'aposta. A ell el coneixen més que a mi, de moment.

Quantes pressions internes ha rebut per no presentar-se?

Cap. He tingut converses amb gent del partit i hem intercanviat opinions, però pressions no n'he tingut.

Ada Colau no li ha suggerit que és millor per al partit que no hi hagi primàries? 

Hem estat menjant i xerrant. Ella m'ha donat el seu punt de vista i jo li he donat el meu.

La cúpula del seu partit està convençuda que Pisarello arrasarà, segons han publicat alguns mitjans de comunicació.

Per començar, alguna cosa hem fet malament quan es parla de cúpula en un partit com el nostre. Quan parleu de cúpula jo m'imagino una mena de torre d'ivori, amb un tron. Jo no veig el partit així. És el partit més democràtic que conec, per això m'he ficat en això. No seria tan ximple com per ficar-m'hi perquè em peguin. Vinc a animar el cotarro, a sacsejar una mica les coses, a què hi hagi diversió. Però no posaré en dubte la vàlua d'un espai polític que és el meu des que va néixer.

Si no guanya les primàries, es planteja muntar una candidatura en solitari?

No. Si no guanyo les primàries, continuaré donant suport als Comuns com he fet fins ara. Si guanyo, tant de bo pugui comptar amb en Gerardo i el seu equip, perquè em sembla que hi ha gent molt vàlida. El bo de tot això és que no tinc enemics, no tinc ningú vetat.

Què li diria a la gent que el percep com algú de fora per haver nascut a Madrid?

Jo vaig venir a Barcelona per amor. El meu marit és colombià, va deixar Bogotà i va venir a viure aquí. Durant molts anys vaig estar anant i venint, treballant a premsa i a televisió. Des de la pandèmia estic ja aquí de manera definitiva. Sóc de Barcelona: visc aquí, tinc els amics aquí i pago impostos aquí. Crec que hi ha unes possibilitats de vida millors que en molts altres llocs. És una ciutat que transmet esperança. Sempre hi haurà gent per a qui serà important ser d'aquí per tota la vida, però no puc fer res al respecte.

Vostè reivindica que la política ha de ser alegre. L'esquerra actual està frustrada? Trista? Desil·lusionada?

L'esquerra està preocupada, però és normal. Sentim que els espais mediàtics, econòmics i de poder real estan ocupats per la dreta i per l'extrema dreta. No hauríem ni d'espantar-nos, ni replegar-nos, ni quedar-nos als quarters d'hivern fins que passi l'apocalipsi, sinó sortir al carrer i ajuntar-nos per fer d'aquest món un lloc millor.

L'extrema dreta és un gran negoci internacional. Deshumanitzen la gent per això. Hem de treballar perquè aquesta ciutat sigui una cooperativa i no una empresa rendible. Que sigui un refugi davant d'aquest escenari global que ens volen dibuixar. 

I com es passa d'aquesta preocupació a l'alegria?

Treballant, fent coses juntes, mirant-nos cara a cara, ocupant espais comuns, entenent que podem canviar moltes coses.

Les enquestes són generalment dolentes per a l'esquerra i es parla molt de la possibilitat que els partits que estan en aquest espai s'uneixin en un front ampli de cara a les diferents eleccions. Com ho veu?

Em semblaria fantàstic. Si diversos grups polítics s'uneixen per un programa comú, per uns fins comuns, serà estupend. Si sóc el candidat, exploraré totes les opcions possibles.

Per als altres partits d'esquerres, posar-se d'acord amb vostè seria fàcil o difícil?

Serà fàcil negociar propostes, però ni cromos, ni butaques. Jo vinc a negociar la possibilitat d'una ciutat en comú, no vinc a negociar altres coses.  

Quins són els principals problemes de la ciutat a dia d'avui? Segueixen sent els mateixos que quan Colau va guanyar el 2015?

Colau va canviar el paradigma de ciutat. Va donar a entendre que hi havia una possibilitat que Barcelona fos dels veïns i les veïnes. Va canviar espais comuns. Es va enfrontar a coses que semblaven intocables. El pitjor, diria, és que en molts casos ho va fer massa sola. El turisme descontrolat, l'especulació immobiliària o la gentrificació continuen sent grans problemes.

Com s'aconsegueix que Barcelona sigui una ciutat més segura?

Expulsant les màfies. Els delinqüents no són autònoms. Hi ha gent al darrere que organitza. Funcionen com els grans grups especuladors.

Vostè ha comentat que encara no vol detallar propostes concretes. Com pretén guanyar les primàries si la militància desconeix el que vol fer?

Si algú vol que jo arribi amb un programa de cent pàgines, que no em voti. Un cop guanyi les primàries, farem un programa juntament amb les bases. No vindré a donar la tabarra amb ocurrències que jo tingui, perquè això es fa després d'escoltar molta gent. Dissabte em vaig comprometre a trucar a 1.000 portes per escoltar la gent. Com he de redactar un programa si no sé què necessita la gent? 

I alguna cosa que li fes il·lusió fer? Un museu Hermitage al costat del mar, per exemple...

Em faria molta il·lusió que Barcelona tingués una escola de cures. Necessitem gent nova que assumeixi aquesta feina amb dignitat. La setmana vinent em reuneixo amb assistents a domicili perquè m'ho expliquin. Potser elles em diuen que és una bestiesa. Per això espero poder parlar amb gent que en sap abans de plantejar les meves idees.

Vostè ha dit que necessita millorar el seu català per connectar amb la gent. L'idioma continua sent una barrera per triomfar professionalment a Catalunya?

No crec que sigui una barrera, però sí que crec que és molt important a l'hora de formar part d'una comunitat. És un privilegi que no s'ha de desaprofitar. El català ha de recuperar el seu espai, i l'Ajuntament de Barcelona ha de facilitar-ho, fer-ho més accessible, trobar llocs i possibilitats perquè el català sigui una llengua de convivència. Quan surto al carrer a practicar català, no trobo facilitats. 

L'independentisme l'ha criticat durament per portar tants anys vivint aquí i haver esperat a tenir un programa a TV3 per posar-se a aprendre'l.

Entenc les seves crítiques. Pot ser que tinguin raó. El temps que he estat aquí he treballat sempre en castellà, i no he tingut temps d'apuntar-me a classes de català. Ho sento!. Per això crec que és important facilitar l'aprenentatge de la llengua a les persones que arriben.

Aquests dies ha corregut un vídeo on vostè diu en un programa d'humor que va abusar sexualment d'homes drogats. L'han criticat molt a les xarxes socials, també des del seu propi espai polític. Què té a dir al respecte?

Aquest vídeo, com dius, és d'un programa d'humor. El que explico és una història de ficció, que parteix d'una sensació que vaig tenir quan, després de set anys de relació, vaig tornar a les discoteques gais: els mateixos musculosos que em menyspreaven quan tenia 20 anys per grassonet, tenir ulleres i ser pelut, m'abraçaven i em feien petonets. I el que havia passat és que havia entrat l'MDMA i l'Èxtasi.

Des de fora ho vaig veure com un canvi, i vaig construir aquesta història. Fa set anys la paraula ‘abús’ no connotava abús sexual, però jo volia dir que ‘m'aprofitava’, no que 'abusava'. Ho feia des d'aquest punt de vista còmic, que ara pot sonar desafortunat i segur que ho és.

Però convertir això en insults, dir-me abusador de menors… em sembla una cosa tremendament malintencionada.

No espereu de mi que sigui un ésser de llum, la cagaré, i demanaré disculpes si cal. Però el que no faré és demanar disculpes per una cosa que ni he fet ni he dit. Perquè seria seguir el joc a qui vol embrutar el camp i desacreditar tot el que jo pugui dir.