L'any que no va canviar res
Quan tot es presenta com a inevitable, el que desapareix no és el conflicte. És la rendició de comptes
2025 no va ser un any decisiu, sinó revelador.
Revelador d'una deriva que ja no es disfressa de conjuntura. La política espanyola i la catalana han normalitzat la confusió entre relat i realitat, entre negociació i teatre, entre governar i sobreviure al següent titular.
El resultat no ha estat el col·lapse, sinó quelcom més persistent i nociu: el costum.
La política es va moure molt per canviar poc. Pactes presentats com a redemptors que només van ajornar conflictes, lideratges inflats per la urgència mediàtica i debats anunciats com a transcendents que van acabar diluïts en la gestió del dia següent. Res especialment nou. I justament per això, significatiu.
Catalunya va tornar a ser un bon observatori. Esgotament de vells mites, irrupció de noves fórmules identitàries i una constant que no s'altera: la dificultat per abandonar l'èpica nacionalista fins i tot quan ja no serveix per explicar res. Hi va haver cada cop menys projecte, però l'escenografia no va afluixar.
En l'economia, el patró va ser semblant. Grans operacions corporatives, discursos sobre responsabilitat social i apel·lacions solemnes a l'estabilitat van conviure amb una evidència incòmoda: les decisions que més impacte tenen encara s'adopten lluny de l'escrutini real, embolcallades en argot tècnic i protegides per un debat públic cada cop més superficial. Quan tot es presenta com a inevitable, el que desapareix no és el conflicte. És la rendició de comptes.
Però el problema no va ser només el poder. Va ser, sobretot, la manera de mirar-lo.
L'ecosistema mediàtic va tornar a premiar la polarització rendible, l'opinió immediata i l'alineació emocional amb el propi bàndol. Preguntar va semblar una descortesia. Contextualitzar, una pèrdua de temps.
El periodisme no va ser aliè al deteriorament de l'entorn que cobreix: el va reflectir, el va amplificar i, en no poques ocasions, el va accelerar.
En aquest paisatge, Crónica Global va complir el 2025 deu anys. No com a excepció virtuosa ni com a trinxera ideològica, sinó com a mitjà que ha defensat una anomalia cada cop més infreqüent: criteri abans que consigna, anàlisi abans que aplaudiment, incomoditat abans que pertinença. No és una posada en escena. És una condició mínima de credibilitat quan el soroll deixa de ser un efecte col·lateral i passa a ser el mètode.
L'efemèride no convida a l'autocomplaença. Deu anys després, el repte no és créixer, consolidar-se o resistir, sinó quelcom més elemental i força més difícil: no rebaixar el nivell quan tot empeny a fer-ho.
El lector arriba cansat d'explicacions simples, d'indignacions prefabricades i de promeses que caduquen en el següent cicle informatiu. Busca menys soroll. I una mica més de sentit.
Tancar el 2025 no és fer balanç ni passar revista. És constatar que el soroll ja no és una disfunció del sistema, sinó part central del seu funcionament. I precisament per això, el periodisme que aspira a quelcom més que acompanyar la corrent té l'obligació de continuar preguntant, assenyalant i contextualitzant. Fins i tot quan fer-ho resulta incòmode.
En aquest clima de polarització i fragmentació, el tradicional discurs de Nadal del rei Felip VI va introduir un contrapunt institucional. El monarca va advertir que "els extremismes, els radicalismes i els populismes s'alimenten de la manca de confiança, de la desinformació, de les desigualtats i del desencís amb el present i el futur", i va apel·lar a la convivència democràtica, al respecte en el llenguatge i a l'escolta d'opinions alienes com a bases imprescindibles de la vida en societat. Les reaccions a aquestes paraules de Junts, ERC, Podem i la CUP evidencien que tot segueix igual.
Més enllà de la litúrgia nadalenca i dels canvis formals d'escenografia i realització, el missatge no pot quedar-se en una enunciació retòrica de valors compartits. L'apel·lació a la confiança i al diàleg només pren sentit si es tradueix en pràctiques polítiques i institucionals que trenquin, d'una vegada per totes, amb la lògica de l'enfrontament permanent i del soroll com a mètode.
El 2026, Crónica Global mantindrà aquesta posició sense dreceres ni concessions. No com a gest retòric, sinó com a compromís amb un periodisme crític que prioritza els fets, l'anàlisi i la rendició de comptes davant l'espectacle permanent.
Un compromís que ha trobat suport en una audiència cada cop més àmplia i exigent, i que ha permès al mitjà consolidar-se com a referència informativa a Catalunya.
Que el 2025 no hagi canviat res importa.
Importa perquè confirma que el soroll ja no és una anomalia, sinó el sistema.
I perquè recorda que, quan tot empeny a mirar cap a una altra banda, al periodisme només li queda no fer-ho.
