Viatjar en tren deixarà de ser una gimcana
"L'anunci de l'abonament únic estatal —60 euros al mes per a adults i 30 per a menors de 26— no és cap revolució històrica, però sí una correcció llargament esperada"
Ja era hora que algú s'adonés que moure's per Espanya en transport públic s'havia convertit en una mena de joc d'obstacles.
La mateixa infraestructura, els mateixos vagons, els mateixos seients incòmodes i, moltes vegades, els mateixos retards. Aquí es comparteix absolutament tot —fins i tot les incidències—, excepte el més bàsic: la manera de pagar i accedir al servei.
Perquè sí, parlem de trens de Rodalies de Renfe. La mateixa empresa pública, la mateixa xarxa ferroviària estatal, els mateixos trajectes de curta i mitjana distància. Però, segons en quina comunitat autònoma posis el peu, les regles canvien. Canvia l'abonament, canvia la targeta, canvia el preu i canvia la lògica.
A Catalunya, almenys, els abonaments eren d'un color diferent de la resta de l'Estat: taronges. I això, dins del caos, ajudava una mica. Les identificaves ràpidament, sabies quines eren “les de casa”.
El problema venia quan viatjaves fora. Quan anaves a Madrid o a la Comunitat Valenciana, per exemple, per visites familiars, escapades puntuals o trajectes clarament no habituals. Aquí entrava en joc una altra targeta més, un altre cartó diferent, un altre suport que fas servir dues o tres vegades i que acaba, inevitablement, perdut en alguna bossa, en una cartera secundària o al fons d'un calaix… fins a la pròxima vegada que toca imprimir-ne un altre.
Tot això, a més de poc sostenible, era profundament incoherent. Com pot ser que el mateix servei públic tingui preus diferents segons la comunitat autònoma? Per què viatjar en Rodalies costa més en un territori que en un altre si parlem de la mateixa xarxa estatal? Per què l'usuari ha d'assumir aquesta fragmentació com si fos el normal?
Per això, l'anunci de l'abonament únic estatal —60 euros al mes per a adults i 30 euros per a menors de 26— no és cap revolució històrica, però sí una correcció llargament esperada.
És una mesura que no inventa res nou, simplement ordena el que ja existia de manera caòtica. Facilita la vida a qui es mou, treballa o cuida entre territoris. I recorda una cosa bàsica: el transport públic està per servir, no per complicar.
És una mesura perfecta? Segurament no. Arriba tard? Segurament sí. Però almenys introdueix una lògica comuna en un servei que ja paguem amb els nostres impostos i que, quan tornem a pagar en forma d'abonament, hauria de ser senzill, homogeni i comprensible.
Ara només queda una cosa important: que això es faci de veritat per la lògica del servei públic i no per rascar quatre vots ximples. Que no sigui només una mesura pensada en clau electoral, sinó una decisió estructural, pensada per quedar-se. Que no respongui a la urgència d'unes pròximes eleccions, sinó a una evidència que feia anys que era damunt la taula.
Perquè més enllà de colors, cartons i tarifes, l'essencial és això: ja era hora. I ja tocava fer-ho bé.
