El comandament a distància que es va colar pel sofà de Waterloo

Hi ha poques coses més irritants que buscar a les palpentes, amb poca llum, el comandament a distància del televisor que s'ha colat per algun plec traïdor del sofà.

Junts per Catalunya fa mesos que es troba en aquesta mateixa escena domèstica, donant voltes sobre si mateix, intentant trobar el seu. Vol canviar de canal per respondre una pregunta elemental: qui dimonis pot encapçalar la seva candidatura a l'alcaldia de Barcelona.

El problema no és només de noms. Cada cop resulta més evident que és, sobretot, un problema de desconnexió. Em refereixo a la distància política, emocional i física amb la ciutat que diuen voler governar.

Perquè el comandament a distància de Junts no és a Barcelona. És a Waterloo. I no és només una qüestió geogràfica. És una manera de governar el partit ancorada en un altre temps, en altres prioritats i en una lògica estratègica que té molt més a veure amb el futur personal de Carles Puigdemont que amb la realitat quotidiana de la capital catalana, avui molt més aliena als codis, obsessions i litúrgies de l'independentisme de 2017.

Puigdemont dirigeix Junts com qui fa zapping des del sofà: provant opcions, descartant perfils, mesurant lleialtats i ajustant equilibris interns. Però la pantalla que observa no és la de Barcelona. És la que espera que s'encengui a la primavera de 2026. En definitiva, la del seu propi horitzó polític. I això es nota.

L'últim episodi frega l'esperpent: el sondeig a Tatxo Benet, empresari independentista, milionari i figura coneguda de l'ecosistema mediàtic, per comprovar si estaria disposat a repetir l'operació que en el seu dia va protagonitzar Xavier Trias. Com si Barcelona fos intercanviable. Com si la ciutat acceptés sense més un altre candidat “extern”, beneït des de Bèlgica i presentat com a solució tècnica a un problema que és, en realitat, profundament polític.

Si es tracta d'un simple globus sonda, convé punxar-lo com més aviat millor. Perquè la comparació amb Trias no s'aguanta. Trias era un polític amb trajectòria, amb memòria institucional i amb un vincle real —per bé i per mal— amb la ciutat. Benet representa una altra cosa: el símbol d'un independentisme acomodat, més còmode influint des dels despatxos que exposant-se al carrer. El simple fet que el seu nom circuli no només revela fins a quin punt Junts ha perdut el pols de Barcelona; també reforça la percepció d'un partit elitista, desconnectat i sense projecte urbà reconeixible. Un escenari ideal perquè Jaume Collboni repeteixi com a alcalde sense despentinar-se.

Mentrestant, la resta d'opcions van caient una rere l'altra. Jaume Giró, Jordi Martí, Quim Forn, Artur Mas… cap sembla tenir avui una oportunitat real a la Ciutat Comtal. En alguns casos, perquè han gosat discrepar del messies de Waterloo i han quedat marcats. En altres, perquè després de passar per presó, patir el desgast personal i constatar que el procés va ser, en bona mesura, una gran tril·leria política, no estan disposats a tornar a posar en risc el seu estatus professional i vital per una causa que ja no promet res. En el cas de Mas, perquè el seu temps va passar i el seu retorn només serviria per subratllar la manca de relleu real.

Junts no té un problema de planter. Té un problema de projecte. I Barcelona ho percep amb claredat. La ciutat ha canviat: és més pragmàtica, més exigent i molt menys tolerant amb el simbolisme buit i les guerres internes d'un partit que sembla atrapat en un bucle nostàlgic. Una cosa semblant passa a l'àmbit urbà i metropolità català, on l'independentisme ha perdut capacitat de seducció sense haver construït una alternativa creïble de gestió.

L'independentisme barceloní ja no es mobilitza per èpiques llunyanes ni per lideratges absents. Fins i tot entre els sobiranistes més recalcitrants creix una demanda molt concreta: gestió, proximitat i respostes tangibles. Just el que no pot oferir un partit dirigit a distància, amb el comandament perdut a Bèlgica i el cap instal·lat en el passat.

I enmig d'aquest panorama, un gairebé pot imaginar el següent gir del guió: Jaume Roures —antic soci de Tatxo Benet, tots dos apartats sense contemplacions de l'empresa que van fundar pels actuals propietaris de Mediapro— reapareixent a les pancartes dels Comuns. Seria el fermall perfecte per a aquest paroxisme polític en què els vells actors del procés van canviant d'escenari sense que ningú sembli preguntar-se si el públic encara hi és.

La pregunta, en realitat, n'és una altra: pot un partit aspirar a governar Barcelona quan fa tant de temps que ha deixat d'escoltar-la? Mentre el comandament a distància segueixi a Waterloo, amagat en algun misteriós plec del sofà presidencial, la pantalla continuarà mostrant una ciutat que ja no existeix. I les eleccions, com sempre, acabaran apagant el televisor.