Barcelona i el Barça: pèrdua d'identitat

Camines pels carrers de Barcelona i on abans senties català, ara sents francès, italià o anglès.

Passeges a la recerca d'una bona escudella catalana per combatre el fred, però on hi havia l'antic Casoa, ara regna un local anomenat Savta Sandwich Shop BCN. Tenen bons entrepans i una hamburguesa saborosa, encara que el tracte és molt més impersonal. És normal, són empleats molt joves, vinguts de fora, que només busquen guanyar uns calerons per poder gaudir a fons de la nostra estimada ciutat.

La seva política és de self-service, pagues primer, després esperes que t'ho preparin i, quan hagin acabat de comentar els seus gossips i ho tinguin a punt, t'ho emportes (tu) a la taula. Si t'asseus abans de tenir el teu menjar i et distreu una trucada inesperada, no esperis que t'ho portin ells. Business és business i les regles són les regles. On queda la flexibilitat del Casoa? 

El vell Eduardo, propietari del local que va passar de Casoa a Savta --després d'un intent frustrat de sushifusióbrunchveggiesaludable pel mig que mai vaig arribar a comprendre-- feia un menú diferent cada dia. Però ell no treballava el clàssic menú del dia a 10 euros. Simplement, s'aixecava i s'inspirava amb ànim de complaure els seus comensals.

No direm que no pensava en la pela, perquè som catalans i la pela sempre serà la pela, però l'enriquiment no era l'objectiu principal al Casoa. L'Eduardo s'ho passava pipa veient com els assidus gaudien de les seves llenties, els seus macarrons a la bolonyesa amb pastanaga, els seus fideus a la cassola, cigrons, fricandó de vedella, pollastre rostit... i les seves BRU-TALS croquetes de pernil --no calia que fos ibèric-- fetes artesanalment, una a una. 

L'Eduardo sempre deia que la majoria dels que presumeixen de fer croquetes casolanes menteixen. "Amb la feina que dona fer-les només d'un sabor, ni t'imagines el que ha de ser fer-les de cinc o sis". Hi ha bons establiments que et poden oferir fins a 10 o 20 croquetes diferents, però no tenen la barra de dir que les fan ells. Les compren preparades i congelades, a punt per fregir. Poden ser casolanes i artesanals, però no les han fet ells.

Tanmateix, hi ha centenars de llocs a la nostra estimada ciutat on asseguren que les han preparat a la seva cuina i després tenen el mateix gust i la mateixa mida que les del bar del costat. No menteixin, si us plau. "Si vols croquetes casolanes de veritat, no vagis a llocs amb més de dues o tres varietats", reflexionava.

Podríem continuar parlant del Casoa, però és només un minúscul exemple que il·lustra la pèrdua d'identitat en una ciutat que no para de transformar-se. El Savta és una nímia víctima col·lateral, però han de saber que les seves hamburgueses són saboroses i surten a un preu raonable per a la situació actual. No hi ha cap afany contra ells, de veritat.

Potser molesten una mica més els Vivari que proliferen com formigues en lloc del forn de tota la vida. Si parlem de pizza, és una bogeria. Ja estem a prop del sorpasso: arribarà el dia en què hi haurà més pizzeries a Barcelona que restaurants de menjar català. Però res en contra de la pizza, eh, que és una meravella gastronòmica.

Els que fem una mica de vida al barri, hem hagut de canviar el Casoa --o el Funicular, que va abaixar la persiana fa pocs mesos-- pel xinès del Tete. Es diu La Trobada i no us equivoqueu, és el més semblant que hi ha al menjar català al centredreta de L'Eixample.

El Tete et pot sorprendre amb el nostre estimat arròs a la cubana, les llenties amb xoriço i una paella de marisc que supera moltes que costen tres vegades més a la ciutat. I, escolti, encara manté el menú de 15 euros amb dos plats, postres casolanes i la possibilitat de beure vi i gasosa. Quin luxe! 

On hi havia el Txapako, regit per un extremeny que sempre tenia a disposició una greixosa cuixa de pernil de jabugo els talls del qual tenien gust de glòria, ara ens trobem a Cajún Barcelona. No sé què té el seu pollastre de cajunero, però de Barcelona en té ben poc. El seu pollastre fregit recorda molt més al de Kentucky.

Al costat, el Bar Anita, especialitzat en brunch --amb molt d'alvocat, encara més ous benedict i pizza flow--, ocupa l'espai de l'antic Wembley després d'un parell d'intents fallits. És com si tot canviés molt i molt ràpid, oi? 

Al Barça, que com veieu no és el tema principal de la columna d'avui, també vivim un procés de transformació semblant. Possiblement, el més antic que queda del club és el president, un Joan Laporta que encara manté l'essència d'aquells presidents dels noranta que tenien més cara que esquena, per no parlar d'altres parts del cos. Desimboltura, carisma, oratòria, reflexos i sentit de l'humor, atributs que el converteixen en un dirigent sempre disposat a la batalla dialèctica. 

Li tocarà fer ús de les seves virtuts per a les pròximes eleccions a la presidència, que han començat a escalfar aquest fred hivern que s'ha instal·lat, com un expat, a la nostra estimada Barcelona.

Víctor Font pressiona i Xavi Vilajoana té ganes de donar-li fort. Mentrestant, el FC Barcelona com a institució s'entesta a posar fi a la tradició: recordeu allò de portar el carnet d'abonat a sobre per poder entrar a l'estadi? Doncs aneu-vos-en oblidant. La tecnologia ha dictat sentència i si el soci ha d'entrar més tard al camp perquè col·lapsa el sistema o es produeix un error informàtic, escolti, no n'hi ha per a tant. 

Laporta assegura que no farà "un Putin o un Maduro" per perpetuar-se com a president del Barça; és a dir, no preveu canviar els estatuts per poder tornar-se a presentar algun dia. No té intenció, diu, d'aferrar-se a la poltrona presidencial. Però sí aposta per unes polítiques cada cop més dirigides al turista i menys al soci.

Es palpa als partits, tant a Montjuïc com al Camp Nou, i es veu amb la dissolució de la Grada. També genera polèmica la seva aposta per les assemblees telemàtiques i no presencials. Tanmateix, en qüestions de comunicació, tecnologia i mascotes, es deixa assessorar amb encert. 

Laporta és el president, però ha de cedir en algunes coses. Ni tan sols el màxim mandatari del Barça pot manar absolutament en tot el que afecta el club. Això sí, com diria Kutxi Romero, al seu estómac encara mana ell. A Via Veneto i Botafumeiro ho saben bé. I als que som una mica més austers, sempre ens quedarà La Cova Fumada, el Gelida o Can Vilaró. O no?