El que encara no ens atrevim a dir en veu alta

Cada 25 de novembre, en el marc del Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones, repetim el mantra: cal denunciar. Cal trencar el silenci. Cal demanar ajuda. Però després arriba la realitat —crua, incòmoda i incontestable— i ens colpeja de ple.

Ho va reconèixer fa tot just unes setmanes la comissària Marta Fernández, responsable de la Comissaria Superior de Seguretat Ciutadana (CSUSEC) dels Mossos d'Esquadra, durant les jornades “Feminicidis i altres formes de violència greu a les dones” organitzades per l'ISPC: entre el 70% i el 80% dels casos de violència contra les dones no es denuncien.

La dada, per si sola, ja hauria de fer tremolar qualsevol discurs triomfalista. Perquè el que revela és un forat negre: una violència silenciosa, submergida, que mai arriba a l'estadística i que continua marcant la vida de milers de dones a Catalunya.

Les últimes dades oficials dels Mossos d'Esquadra ho corroboren. En el que portem de 2025, el cos ha instruït 14.455 denúncies per violència masclista, una xifra que suposa una lleu disminució del 0,2% respecte al mateix període de l'any anterior (de l'1 de gener al 31 d'agost).

Un descens gairebé imperceptible que no es pot interpretar com un avenç real, especialment perquè —com reconeix la mateixa policia en el seu balanç d'aquest 25N— diversos delictes clau han augmentat de manera preocupant.

En concret:

• Descobriment i revelació de secrets: increment del 21,1%.

• Agressió sexual sense violència ni intimidació: increment del 15,5%.

• Incompliment de condemna: increment del 13,1%.

• Impagament de pensions: increment del 10,9%.

Xifres que no només descriuen una realitat, sinó que la criden: la violència està mutant, diversificant-se, i segueix profundament arrelada, especialment en aquelles formes que encara passen massa desapercebudes.

Una violència que no es denuncia perquè —siguem honestos— encara pesa massa l'estigma, encara costa massa travessar la porta d'una comissaria i verbalitzar, davant de desconeguts, els episodis que més vergonya, por o culpa ens produeixen.

I és que demanar a una dona que denunciï no és tan simple com repetir un eslògan. Des de fora és fàcil: “denuncia”, “demana ajuda”, “no estàs sola”. Són frases necessàries, sí, però moltes vegades llançades des d'un lloc segur, des d'una distància que no permet entendre tot el que implica fer aquest pas.

Perquè abans de denunciar, una dona ha de fer un viatge que gairebé mai veiem. Primer ha de reconèixer-se com a víctima, una paraula que fa mal, que descol·loca, que remou culpes i pors. Després ha de assimilar-ho, processar que allò que va normalitzar, justificar o minimitzar no era amor, ni un mal dia, ni un rampell puntual: era violència.

Després arriba un altre vertigen: verbalitzar-ho davant qui ja ho intuïa. Explicar-ho a les amigues, a la família, a aquella persona que l'ha acompanyada en silenci, esperant que ella trobés el seu propi ritme per trencar-lo. Dir-ho en veu alta en un entorn segur ja és, per si sol, una esquerda emocional enorme.

I després ve el pas que tantes vegades no es fa: entrar en una comissaria i explicar-ho tot. Convertir la por en paraules, el dolor en relat, la intimitat en un document policial. Fer-ho davant d'agents que hi són per ajudar —i que ajuden, i molt—, però que per a moltes dones encara representen una institució llunyana, freda, distant.

Un lloc que no associen amb refugi, sinó amb exposició; un escenari que senten massa allunyat de la seva vida, del seu entorn, de la seva capacitat per despertar-se del malson.

Denunciar no és només signar un paper. És despullar l'ànima quan encara està en carn viva. És enfrontar-se a l'agressor, a la burocràcia, al dubte social i, a vegades, fins i tot a qui qüestiona per què va trigar tant a parlar o per què no se'n va anar abans.

Per això és tan important que, com a societat, deixem d'exigir sense comprendre. I que entenguem que trencar el silenci no sempre és una decisió immediata; és un procés. Un procés que necessita acompanyament, empatia, dispositius policials ben formats, i un entorn que no jutgi, que no minimitzi, que no empenyi: que sostingui.

I en aquest camí, la informació també salva vides. A Catalunya i a la resta d'Espanya existeixen recursos que funcionen les 24 hores, gratuïts i confidencials. El 016 continua sent el telèfon de referència a tot l'Estat: no deixa rastre a la factura i ofereix atenció en múltiples idiomes. A Catalunya, a més, està disponible el 900 900 120, el servei especialitzat de la Generalitat per atendre casos de violència masclista, amb suport psicològic, assessorament jurídic i derivació immediata a recursos d'emergència. En situacions de risc imminent, els números 112 (emergències) i 091/092 (policia) són la via directa per activar una intervenció urgent.