Anatomia d'un país enfangat

L'estrena d'Anatomia d'un instant (Movistar+), basada en la novel·la de l'acadèmic Javier Cercas, obliga a tornar a l'hemicicle de 1981. A aquell espai aturat on Espanya va dubtar entre el vertigen i la maduresa.

Cercas —escriptor i cirurgià moral de la Transició— va disseccionar aquell episodi sense adorns, buscant la veritat en els gestos mínims. Avui aquell mateix bisturí serviria per a una altra cosa: no per il·luminar un instant heroic, sinó per descriure un país enfangat.

En el 23F hi va haver tres gestos que van sostenir la dignitat democràtica: Adolfo Suárez va romandre assegut; el general Manuel Gutiérrez Mellado es va enfrontar als colpistes; Santiago Carrillo, impertorbable, cigarret a la boca, es va mantenir immòbil. Va ser una escena de fermesa civil que avui sembla irrepetible.

Ara sobren discursos i falten columnes vertebrals. La política s'ha convertit en un fangar on cada pas enfonsa una mica més el terreny. L'escriptor italià Cesare Pavese va deixar dit que arriba un dia en què ja no avancem, sinó que girem sobre nosaltres mateixos. Fa anys que Espanya gira.

Aquesta paràlisi té una causa profunda: Espanya ha perdut el centre. No el centre com a partit —sempre volàtil—, sinó el centre com a actitud moral. La centralitat no és un lloc a la papereta, sinó una manera d'estar al món: escoltar, modular, equilibrar.

Avui ningú vol pagar el preu de la moderació. La rendibilitat electoral és a l'extrem; el matís s'ha convertit en una sospita.

Quan el centre es buida, el país deixa de dialogar i comença a inflamar-se. I el fang es transforma de metàfora a paisatge quotidià.

I quan el centre desapareix, sorgeix un altre perill: la deriva cap als extremismes. Espanya ja en va viure un avançament després de l'11-M, quan la política va convertir el dol en un camp de batalla i la mentida en arma electoral llençada. Aquella fractura va deixar un sediment de polarització tòxica que mai no va acabar de cicatritzar. Avui s'ha multiplicat: l'emergència d'ultradretes meteòriques, capaces d'ocupar l'espai que deixen els partits tradicionals quan renuncien a parlar amb l'altre.

La història demostra sempre el mateix: quan el centre s'esfuma, els extrems prenen seient.

La recent sentència contra el fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, ha revelat aquesta fragilitat. No tant pel seu contingut, sinó pel que exhibeix: que els dos grans blocs ja no comparteixen ni la descripció dels fets. La dreta veu arbitrarietat. L'esquerra, obstrucció. Parlen del mateix assumpte, però no parlen de la mateixa realitat.

El filòsof Tzvetan Todorov va advertir que, quan la veritat deixa d'importar, la llibertat comença a desdibuixar-se. I Cercas, sempre atent a les zones grises, va escriure una sentència vigent: “A vegades la lleialtat és una forma de traïció i la traïció és una forma de lleialtat”.

Aquest és el nucli del fangar: cada bloc s'aferra a la seva pròpia lleialtat i acusa l'altre de traïció. Ningú cedeix. Ningú escolta. Ningú reconeix la legitimitat de l'adversari.

Catalunya tampoc en queda al marge. El procés no ha desaparegut: ha canviat d'escenari. El que va fracturar la política catalana durant una dècada avui s'escenifica a Madrid. Ja no es discuteixen fronteres; es discuteix legitimitat. El Congrés és ara una versió ampliada del Parlament trencat.

L'assaigista Joan Fuster, un dels grans pensadors del segle XX català, ho va advertir sense embuts: “Tota política que no fem nosaltres és política contra nosaltres (tota la política que no fem nosaltres és política contra nosaltres)”. Convertida en mètode, aquesta lògica ha contaminat la política nacional.

A aquest panorama s'hi suma la italianització definitiva del país. No la Itàlia cultural i lluminosa, sinó la Itàlia fragmentada, del tacticisme, dels governs que sobreviuen més que governen. Pactes reversibles.

Institucions convertides en trinxeres. Un espai públic que sembla teatre i un espai privat que avança malgrat ell. L'escriptor sicilià Leonardo Sciascia ho va expressar amb cruesa: la política deixa de ser un art de govern quan es transforma en un art de resistència. Espanya ha adoptat aquesta lògica sense reserves.

Cercas buscava el 1981 la veritat d'un país que intentava néixer després de quatre dècades de dictadura. Avui aquesta veritat està sepultada sota capes de soroll, sospita i fang. Espanya no està trencada; és pitjor: està immobilitzada.

El fang no embruta: frena, alentix.

El problema no és embrutar-se.

El problema —i aquí ve l'advertiment inevitable— és acostumar-se al fang. Perquè un país sense centre, sense sòl ferm i sense voluntat de netejar-se acaba acceptant com a normal allò que li hauria de resultar insuportable.

I cap democràcia sobreviu gaire temps amb salut quan els extremismes ocupen el buit i el fang deixa de ser l'excepció per convertir-se en atmosfera.