La justícia, deia Galeano, és com les serps: només mossega els descalços. Jordi Pujol i Soley no ho està. Als seus noranta-cinc anys, el patriarca s'asseurà —o fingirà fer-ho— al banc dels acusats de l'Audiència Nacional. Ho farà amb un suposat principi d'Alzheimer, un deteriorament cognitiu certificat i el millor penalista que els diners poden pagar: Cristóbal Martell. No serà un judici, serà un tràmit. Un homenatge pòstum amb toga.
La història no canvia, només envelleix. Fa més d'una dècada, quan va confessar la seva “herència familiar” andorrana, la famosa deixa, ja s'intuïa el final del relat: Pujol no aniria a la presó. Ni aleshores ni ara. No només per possible innocència, sinó perquè la justícia espanyola, quan arriba als poderosos, hi arriba exhausta. Un vell engranatge que encara gira, però sense força per tancar el cercle.
El 24 de novembre començarà el judici. S'allargarà gairebé fins a l'estiu de 2026. Serà un procés judicial que promet durar més que la paciència ciutadana. La data no marca l'inici d'una reparació, sinó la consagració d'una certesa: la justícia arriba, sí, però quan ja no serveix.
Trenta anys d'hegemonia deixen pòsit. L'home que va dissenyar una Catalunya monolítica, identitària i provinciana —aquest laboratori moral que ell va anomenar país— ara es protegeix rere els plecs de la seva memòria difusa. La biologia ha substituït l'argument. La seva ment es desfà i amb ella els delictes es dissolen. La seva esposa, Marta Ferrusola, ja es va beneficiar d'aquesta estratègia: va morir abans d'escoltar la seva acusació. La malaltia ha estat sempre més eficaç que qualsevol advocat.
Balzac deia que la justícia és una teranyina que atrapa els petits insectes i deixa passar els grans. En el cas Pujol, els grans no només van passar: van cobrar entrada. Tretze anys d'instrucció, peces separades, recusacions, fragmentacions. Un laberint processal digne de Kafka, però amb xofer oficial. El pas del temps com a estratègia, la confusió com a sistema de defensa. Martell no necessita innocència: li basta amb calendari i discreció.
El patriarca va ser més que un polític. Va ser un enginyer social. Va inventar una Catalunya tancada sobre si mateixa, moralment superior i civilment obedient. El cosmopolitisme era sospitós, la crítica un pecat, la lleialtat l'únic idioma. El Programa 2000 no va ser una fulla de ruta cultural: va ser un manual de domesticació. I d'això, precisament, mai se'l jutjarà. El delicte no va ser els diners, sinó el motlle.
Fa ben poc, una pel·lícula va intentar redimir-lo. Un retrat hagiogràfic, indulgent, on se'l pintava com un home turmentat per la seva família: patètica, sí, però també representativa d'una certa burgesia catalana satisfeta de si mateixa. Ni la pel·lícula valia un rave, ni Pujol acumula tant de turment com pretén el relat dels seus defensors. El seu drama no és moral, és biogràfic: va creure que el país era seu i el va gestionar com a tal.
Anatole France advertia que la justícia pot adormir-se, però no hauria de caducar. Aquí caduca amb la naturalitat d'un iogurt oblidat. L'Estat no persegueix els seus, els deixa extingir-se. I ho fa amb una cortesia selectiva: la que es reserva als homes d'Estat. Pujol ho va ser, encara que d'una manera perversa. Va ser un home del mateix Estat al qual combatia amb subterfugis: la lleialtat institucional com a tapadora, la negociació com a xantatge, el càlcul com a doctrina. Per això, quan cau, el sistema no el castiga: l'entén. Reconeix en ell un dels seus, només que jugava en camp contrari.
Paradoxalment, aquesta mateixa benevolència l'han rebuda també alguns dels qui van intentar desmuntar el secessionisme a cop de claveguera, diners públics i espionatge. Els corruptes d'ambdós bàndols comparteixen una mateixa pàtria: la impunitat.
Camus tenia raó: tard o d'hora tots els déus són jutjats en públic. Però alguns, com Pujol, ho seran post mortem, quan ja no faci mal. Aleshores el veredicte no servirà per ajustar comptes, sinó per escriure epitafis.
El judici que arriba tard no condemna: consagra. I la història, irònica com sempre, tancarà el cercle sense estrèpit. Pujol no anirà a presó. Mai va ser el seu destí. El seu càstig, si de cas, serà veure el seu nom reduït a una nota al peu en la història d'un país que encara confon justícia amb homenatge.