Que el rei de torn es dirigeixi als seus súbdits és una tradició espanyola que, de fet, va començar amb el Generalíssim Franco, qui, per motius que no entenc, ens donava la tabarra cada cap d'any des dels nostres televisors en blanc i negre.

Recordo el seu excel·lent ús dels eufemismes, com quan parlava de l “estudiantat inquiet” per banalitzar les protestes universitàries contra el seu règim (humorísticament batejat com a “democràcia inorgànica”, en oposició a la “orgànica”, de la qual gaudien els països del nostre entorn), o del “noble poble basc” per ocultar la trista realitat que allà abundaven els simpatitzants dels alegres nois del ganivet, la bomba i el tret al clatell.

Després va arribar Joan Carles I i va continuar amb el costum iniciat pel seu antecessor, brillant també en l’ús d’eufemismes i en un desacomplexat optimisme que no solia justificar-se amb la realitat. Crec recordar que al principi tots ens empassàvem el discurs, encara que només consistís en una successió de banalitats, benaurances i bones intencions en general. Amb el pas del temps, només els monàrquics seguien empassant-se tot el discurs, que, a poc a poc, es va anar convertint en objecte d’estudi per a l’extrema esquerra i els separatistes, als quals sempre els semblava molt malament el monòleg borbònic.

Aquí seguim, encara que el rei d’abans només sigui ara un trist Emèrit que es mor de nostàlgia a Abu Dhabi i sigui el seu fill l’encarregat de deixar-nos anar les benaurances de rigor, a les quals gairebé ningú presta atenció, excepte, és clar, els que enyoren una república espanyola o somien (que somiïn, angelets meus) amb una república catalana o basca.

Després del recent discurs de Nadal de Felip VI (aquesta vegada, dret al mig d’un saló enorme, el decorat ideal per parlar dels problemes de l’accés a l’habitatge i el sensellarisme), Podem i Sumar han tornat a treure escuma per la boca.

I l’inefable Jordi Turull ha dit que li ha semblat surrealista, mentre titllava sa majestat de subjecte “violent que va manar apallissar la democràtica ciutadania catalana que només pretenia votar en un referèndum”. Hi ha res més bonic que votar? Potser no, però s’agraeix que les consultes populars siguin legals, cosa que no era el cas amb el referèndum independentista de fa uns anys.

Turull encara recorda el discurs de l’octubre de 2017, quan el rei es va manifestar en contra de la independència de Catalunya. Però què esperava del rei d’Espanya? Sorprendre’s que el monarca defensi la unitat nacional és com quedar bocabadat perquè el Papa sobreactua de catòlic.

En fi, que així hem arribat a aquesta estranya situació en què els únics que presten atenció al discurs del rei són els republicans i els separatistes, que, per definició, haurien d’estar a aquelles hores conspirant per enderrocar el règim i cremant banderes espanyoles.

Per a la resta, el discurset reial només és una tradició més que, lamentablement, ha fet escola, com demostra el fet que tots els presidentets autonòmics es creguin en l’obligació de donar la tabarra als seus respectius administrats des de la seva respectiva televisió regional.

A aquest pas, aviat ens donaran la tabarra els alcaldes. I, per circuit tancat, els presidents de les comunitats de veïns. Si això segueix així, no descarto treure el cap al balcó amb un megàfon i dirigir-me als pobres desgraciats que passin pel meu carrer en aquells moments.

No havíem quedat que, del rei avall, cap? Si parla el màxim representant de l’estat, quina falta fa que aquí es posi a xerrar fins i tot el Tato?