Llegeixo per aquí que l'advocada Miriam González (Olmedo, Valladolid, 1968) està sondejant la possibilitat de llançar a Espanya un partit liberal en la línia del que va ser Ciutadans en els seus inicis catalans, abans que s'estenguessin per Espanya i se'ls enganxés el millor de cada casa amb ganes de prosperar.

Li lloo la moral, però no sé si està el forn per a bunyols. M'agradaria que sí, ja que la dicotomia aparent PSOE-PP juraria que ja no dóna més de si (per no parlar de les excrescències a esquerra i dreta).

També m'hauria agradat que Ciutadans no derivés tan descaradament cap a la dreta, cosa que, a més, no els va servir per a res més que ser subsumits pel PP, però em vaig quedar amb un pam de nas.

Segueixo creient que feia falta un partit com Ciutadans (que no Ciudadanos), i li agraeixo a la senyora González que ho torni a intentar, però també em venen ganes de dir-li que no es fiqui en embolics, amb lo bé que viu com a advocada a Califòrnia al costat del seu marit, Nick Clegg (Chalfont St. Giles, Buckinghamshire, 1967), qui va ser líder del Partit Liberal Demòcrata britànic i viceprimer ministre del govern de coalició de David Cameron entre 2010 i 2015.

Després d'uns pocs anys en què semblava que els liberals anaven enlloc, Cameron va fer a Clegg una abraçada d'ós que el va expulsar del gabinet després de la victòria dels tories el 2015 i va condemnar el seu partit a una irrellevància de la qual encara no ha sortit (una llàstima com la de Ciutadans, ja que els liberals constituïen una alternativa raonable al tàndem conservadors-laboristes).

No és que calgui patir pel senyor Clegg, ja que guanya més de quatre milions d'euros anuals com a cap de comunicació de Facebook des de l'any 2019, una suma que mai havia aconseguit reunir durant tots els seus anys de polític honest (si optes per la via Ábalos, ja és una altra cosa, però pots acabar a la garjola).

Imagino que als nostres súper esquerrans els deu fer gràcia que l'esposa d'un milionari anglès pretengui muntar un partit liberal a Espanya, sobretot si tenim en compte com va acabar el del Regne Unit. Però un, que assisteix a la putrefacció del PSOE i recorda les corrupteles del PP, s'agafa a un clau roent per no llençar-se pel balcó davant del que a l'Espanya actual s'entén per política.

És possible que els espanyols ja estiguin molt a gust combatent, respectivament, un feixisme i un comunisme que només existeixen en la seva imaginació febril, però alguns estem una mica tips d'aquesta lluita de titans, ja no sabem a qui votar i agrairíem la presència d'un partit de centre que intentés posar una mica d'ordre en el present desgavell abans no acabem fent-nos mal.

La proposta de la senyora González no em sembla la frivolitat d'una rica que s'avorreix. La seva carrera d'advocada és exemplar, i els articles que publica a la premsa espanyola i britànica m'han semblat gairebé sempre brillants. Això sí, si es llança a l'arena, ha de saber que la rebran amb la mateixa hostilitat palurda que a Manuel Valls en el seu moment, quan se li va deixar ben clar que no era benvingut a l'ecosistema polític espanyol: aquí no agraden els paracaigudistes.