Gràcies a un article del meu amic Antonio Fernández a El Confidencial, recollit per Pablo Planas en la seva quotidiana secció de comentaris sobre la premsa del dia, m'assabento que l'ínclit Carles Puigdemont, aquest líder mundial, té una tauleta a la seva mansió de Waterloo sobre la qual descansen uns quants llibres que l'interpel·len i que, en teoria, ens haurien d'interpel·lar a tots. 

Són llibres, diguem-ne, amb un missatge semiocult que els seus destinataris haurien de desxifrar immediatament. El meu preferit és un sobre el desembarcament de Normandia que revela clarament el desvari mental del nostre home, ja que li serveix per establir comparacions d'aquelles que no s'aguanten per enlloc entre la Catalunya actual i una sèrie de països i situacions que no tenen res a veure amb els seus exsúbdits.

Segons en Puchi, es pot establir un paral·lelisme indubtable entre el desembarcament de Normandia i el referèndum independentista de l'any 2017. En ambdós casos, l'Exèrcit nord-americà i els votants de la consulta catalana (il·legal) van donar mostres de gran coratge en llançar-se a la batalla contra l'obscurantisme, contribuint a afirmar la democràcia en un entorn hostil.

Realment, aquest home està molt pitjor del que ens imaginàvem. Comparar els pobres nois americans que van caure com mosques a la platja normanda amb el contingent de iaies, jubilators, maulets i lazis en general que es van llançar a votar quan no tocava em resulta molt ofensiu per als primers, que s'estaven jugant el futur d'Occident i es remourien a les seves tombes si sabessin que un il·luminat beneit com en Puchi els compara amb un grapat d'insolidaris supremacistes que anhelaven poder menjar gelat de postres cada dia.

De totes maneres, el sistema comparatiu de Cocomocho no és cap novetat. El lazisme fa anys que compara la Catalunya catalana amb el que tingui més a prop en cada moment: Kosovo, Sudan del Sud, Escòcia, Irlanda del Nord, Nova Caledònia i altres nacions (sense estat) germanes (o cosines segones). Artur Mas, àlies l'Astut, va arrissar el ris del deliri prometent-nos que, amb la independència, ens convertiríem en la Dinamarca del Sud.

La regla del lazisme sempre ha estat fixar-se en algun lloc on asome alguna ombra d'opressió per, immediatament, clamar que, per a oprimits, nosaltres. Cal reconèixer-li a en Puchi, això sí, que cap dels seus antecessors havia tingut el valor d'establir comparacions entre els soldats acribillats a trets als anys quaranta i els votants a destemps de principis del segle XXI, apallissats per les forces de l'ordre per no haver-se quedat a casa veient TV3.

El seu únic problema és que es passa de subtil. En cas que Pedro Sánchez li faci una visita (cosa que no seria d'estranyar, ja que és molt capaç d'humiliar-se de nou, i humiliar-nos a tots, suplicant-li suport al seu govern destarotat), dubto molt que li basti amb mirar la portada del llibre sobre la batalla de Normandia per entendre que on hi posa Hitler, hi posa Sánchez, ja que cal disposar d'un mindset com el d'en Puchi per establir comparacions entre els nazis d'abans i els espanyols de l'actualitat.

A mi la jugada em sembla més pròpia d'Artur Mas, per astuta, però, en qualsevol cas, la seva comprensió no està a l'abast de tothom. I a més, la cosa no s'arregla agafant el llibre i passant pàgines, ja que imagino que està, com els altres, enganxat a la tauleta amb Super Glue per impedir que Toni Comín el sostregui i el vengui a algun llibreter de vell de Brussel·les.