Com el Reginald Perrin de la hilarant sèrie de la televisió britànica dels anys 70, Gabriel Rufián també ha viscut a l'inrevés. Com recordaran alguns lectors tirant a provectes, el bo de Reginald queia amb tot l'equip al començament de la sèrie i després, a poc a poc, obeint una epifania personal, remuntava fins a assolir una cosa molt semblant a l'estrellat.

Recordem el Rufi de fa anys, quan tothom, dins i fora de Catalunya, el considerava un xarnego d'extraradi i un trepa que s'havia enganxat a l'independentisme per prosperar a la vida, convenientment protegit i promocionat per qui el definia com “un tuitaire de l'hòstia”, Joan Tardà (que també va viure una evolució positiva, deixant, amb el temps, d'exercir de diputat senglar per reciclar-se en l'únic mínimament semblant a una ment pensant que hi havia a ERC).

Els primers temps del Rufi al parlament espanyol van estar marcats per una sèrie interminable de bajanades i sortides de to (un dia apareixia amb unes manilles, un altre amb una fotocopiadora...) que solien moure a la incomoditat o la hilaritat entre llurs senyories (sobretot, quan va parlar del poc que li quedava al Congrés, ja que la independència de Catalunya era imminent). Però un bon dia es va cansar de fer el pallús i va començar a adoptar posats d'estadista, es va anar oblidant de l'alliberament del terrer, es va anar trobant a gust a Madrid, va substituir la parella del poble per una noia del PNB i es va acabar convertint en el que més odiava fins llavors: un parlamentari espanyol.

Actualment, el nostre Rufi compta amb fans arreu d'Espanya i cada cop són més els qui el consideren el possible líder d'una nova esquerra. A ERC el detesten, és clar (menys Tardà, que s'ha convertit en el seu cap de campanya), però a ell tant li fa: líder d'un partit inexistent, va marcant el seu territori, passa de la independència com de la pesta i aspira, encara que no ho hagi dit, a la presidència del govern espanyol (allò de l'independentisme sembla veure-ho com simples pecats de joventut, encara que a vegades llanci un bram nostàlgic de cara a la galeria).

Alguns continuem pensant que és un professional de grimpar, i ens sorprèn una mica que a Espanya se'l prenguin tan seriosament, però també és veritat que la nostra esquerra presumptament nova (també coneguda com a Esquerra Imbècil) ens ha ofert fins ara una selecció d'energúmens i desferres de tienta tan lamentable (Yolanda Díaz, Pablo Iglesias, Irene Montero, Ione Belarra, Ada Colau...) que li han deixat el terreny lliure per avançar sense gaires obstacles.

Evidentment, si l'esquerra a l'esquerra del PSOE no fos tan deixatada, el pobre Rufi no tindria res a fer, però tal com està el panorama del progressisme nacional, no és d'estranyar que el de Santa Coloma comenci a experimentar un cert auge en la seva carrera política. I ambició no li falta: ni més ni menys que unificar totes les esquerres nacionals per plantejar un pols al PSOE de Pedro Sánchez, entestat com sembla estar a fer-se miques a si mateix.

Gabriel Rufián no té estudis, però sí unes ganes enormes de prosperar a la vida. Fora de la política no té res a fer perquè res de profit sap fer, però sent de natural streetwise, que dirien els americans, i amb una mica d'ajudeta del seu mentor, Jordi Tardà, se'l veu disposat a batre's el coure perquè no l'expulsin mai de la cosa pública, que és la que li ha salvat la vida i l'ha apartat d'algun trist ofici alimentari, com porter de discoteca a la seva Santa Coloma natal (o ni això, ja que és de poca alçada).

És tan baix el nivell a la Carrera de San Jerónimo que, de la mateixa manera que el seu mentor va destacar al seu moment, Rufi pot ara aspirar a un futur amb el qual mai va poder somiar. Ja hi ha qui el considera el salvador de l'esquerra espanyola sense necessitat d'haver donat gaires proves de la seva suposada vàlua. Estem així de malament? Doncs sí, però encara podem estar pitjor. I Rufi, esperant el seu moment.