El camp espanyol torna a aturar-se aquesta setmana. La vaga convocada per les organitzacions agràries no és un gest aïllat, sinó el símptoma més visible d'una tensió que recorre bona part del teixit productiu europeu.

Sota el paraigua de la sostenibilitat, la Unió Europea ha desplegat els darrers anys un entramat regulador ambiciós per transformar la manera de produir, consumir i competir. El problema és que no tots els sectors estan suportant aquest canvi en les mateixes condicions.

L'agricultura s'ha convertit en l'epicentre del malestar. Els productors denuncien que cada campanya és més cara que l'anterior: restriccions en fitosanitaris, exigències ambientals creixents, costos laborals a l'alça, pressió sobre l'aigua i una burocràcia que devora temps i recursos.

Tot això en un context de preus en origen volàtils i marges mínims.

La sostenibilitat, que sobre el paper busca un sistema alimentari més resilient, es viu en moltes explotacions com una suma d'obligacions sense compensació ni protecció davant la competència exterior. La clau del conflicte està en l'asimetria competitiva.

Mentre els agricultors europeus produeixen sota estàndards ambientals i socials cada vegada més exigents, els productes importats accedeixen al mercat comunitari sense complir requisits equivalents.

A diferència de la indústria pesant —on el Mecanisme d'Ajust a Frontera pel Carboni corregeix part de la competència deslleial—, el sector primari queda pràcticament desprotegit. El resultat és una sensació estesa d'injustícia: competir en el mateix mercat amb regles diferents.

I aquí apareix una qüestió essencial que sovint s'oblida en el debat públic: defensar la sostenibilitat no implica acceptar qualsevol cost.

Soc defensora de la sostenibilitat, però no a costa de la competitivitat. Quan una transició verda erosiona la viabilitat econòmica dels qui produeixen, deixa de ser sostenible. La sostenibilitat també ha de ser econòmica. Si no, deixa de ser sostenibilitat per convertir-se en fragilitat.

Aquest desajust no és exclusiu del camp. També afecta sectors intensius en mà d'obra o amb marges ajustats, com el tèxtil, la pesca o part de la indústria alimentària, que senten l'impacte d'una regulació sostenible que incrementa costos sense garantir un avantatge competitiu clar.

En aquests casos, la sostenibilitat no actua com a barrera d'entrada per a tercers països, sinó com una càrrega addicional per als qui ja produeixen dins la Unió.

El contrast amb l'automoció és revelador. La indústria de l'automòbil afronta una transició profunda —electrificació, traçabilitat, circularitat—, però en aquest cas la regulació funciona també com a filtre d'accés al mercat. Qualsevol vehicle que es vengui a Europa ha de complir les mateixes normes, es fabriqui on es fabriqui.

El cost regulador viatja amb el producte. La sostenibilitat no elimina la competència, però la reordena. Per això la protesta social es concentra en uns sectors i no en altres.

Allà on la regulació sostenible s'acompanya de mecanismes de protecció, suport a la transició i capacitat de repercutir costos, el canvi és assumible i fins i tot estratègic. Allà on no existeix aquesta alineació, la normativa es percep com una amenaça directa a la viabilitat econòmica.

Les institucions europees comencen a reconèixer aquesta tensió. En els darrers mesos, s'han anunciat ajustos i simplificacions en diverses normatives de sostenibilitat, amb l'objectiu de reduir la càrrega administrativa i preservar la competitivitat. És un gir significatiu que reflecteix una presa de consciència: la transició verda no es pot sostenir si erosiona el teixit productiu que l'ha de fer possible.

La vaga agrària d'aquesta setmana no va només de preus ni únicament de sostenibilitat. Va de competitivitat, d'equilibri i de coherència política. Va de decidir si Europa vol liderar un model productiu sostenible sense deslocalitzar la seva producció ni buidar els seus territoris rurals.

Perquè la sostenibilitat, per ser creïble i duradora, no es pot construir contra els qui produeixen, sinó amb ells. I aquesta és la lliçó que, un cop més, el soroll dels tractors torna a recordar-li a Europa.