Filmin a la Dinamarca del Sud
"Orwell s'hauria quedat curt al costat del que planejava fer aquesta tropa. Tothom qui gosés sortir-se del discurs oficial seria perseguit, boicotejat i les seves oficines vandalitzades, perquè aprengués que veritat només n'hi ha una i és la que dicti l'independentisme."
El bo del documental “Ícar”, de la plataforma Filmin, és que gràcies a les reaccions que ha suscitat, hem experimentat de primera mà com hauria estat la Catalunya independent que ens van voler endossar: un lloc on escriure, filmar, pintar o cantar estaria controlat pel poder i només es permetria fer-ho si el que reflectís el llibre, la pel·lícula, el quadre o la cançó no critiqués ni lleument l'independentisme.
Un somni de país, en el qual els ciutadans estarien obligats a veure el programa infumable de la senyora de Puigdemont –per cert, la Diputació de Barcelona li ha renovat el contracte–, a escoltar Jordi Basté i a ballar a les discoteques al ritme de Lluís Llach, tots ells lliures de sospita de ser desafectes al règim.
Orwell s'hauria quedat curt al costat del que planejava fer aquesta tropa. Tothom qui gosés sortir-se del discurs oficial seria perseguit, boicotejat i les seves oficines —si en tingués— vandalitzades, perquè aprengués que veritat només n'hi ha una i és la que dicti l'independentisme.
La premsa seria només una, gran, lliure i catalana, els sindicats serien verticals —no fos cas que sorgís un moviment obrer que pretengués llibertat d'expressió— i els diputats del Parlament —amb les seves corresponents quotes familiars— haurien de jurar fidelitat al moviment independentista. La de censor seria la professió més demandada.
És que es comença deixant passar sense més un documental que critica l'actuació dels independentistes, i s'acaba admetent que la gent pugui expressar-se lliurement, i això sí que no.
A Filmin se l'ha d'aixafar, no només perquè s'ho mereix per haver reflectit el que mai s'ha de reflectir en una pantalla, sinó, sobretot, per avisar tots els creadors que hi ha línies que a Catalunya no es poden creuar.
De fet, hi ha només una línia, però està molt clara: tot el que tingui a veure amb l'independentisme, des dels seus líders fins a la seva infanteria i els seus finançadors, és angelical, i tot el que provingui d'Espanya és demoníac. Amb lo fàcil que és aprendre's aquesta regla, sembla mentida que encara hi hagi qui la desconegui.
La llibertat d'expressió està molt bé, però sempre que sigui per acusar els altres de no respectar la nostra. No es pot admetre que, a causa d'aquesta suposada llibertat d'expressió, hi hagi qui discrepi del sagrat caràcter pacífic de l'independentisme i que, per si no fos prou, programi a la seva plataforma una pel·lícula rodada lliurement; això últim ja és el súmmum.
En qualsevol documental que s'emeti en territori on tingui competències la Generalitat, els policies espanyols han de ser tractats com a sàdics sense sentiments que van venir a Catalunya a gaudir apallissant gent innocent, i els emmascarats que llançaven còctels molotov, apedregaven l'autoritat i incendiaven Barcelona, han de quedar reflectits com a joves que no van tenir més remei que actuar així, pobres innocents a qui les circumstàncies van empènyer al vandalisme. Si Filmin no passa pel tub mostrant les coses d'aquesta manera, Filmin ha de desaparèixer. Així van les coses a Catalunya.
Un mai va pensar que, quan pretenien vendre'ns que Catalunya podia ser la Dinamarca del Sud, es referien a la Dinamarca ocupada pels nazis el 1940 amb l'operació Weserübung, un país dedicat íntegrament a retre culte al líder suprem i a fer callar, per la força si calia, qualsevol veu discrepant. A la Catalunya que ens van voler imposar, els catalans hauríem d'estar tan muts com la Sireneta que mira el mar a Copenhaguen. Per la compte que ens portaria.
