Atocha, les 17:45 hores d’un dia del 2019. L’aleshores alcalde socialista de Huelva, ara diputat nacional, surt de la sala VIP, just davant de les andanes 11-13. Està a punt de sortir (potser a la seva hora: 18:05) l’Alvia 2384 destinació Huelva; ningú sap a quina hora arribarà. Però, davant la sorpresa dels pacients viatgers, l’edil es dirigeix cap a una altra porta propera on surt, a les 18:00 hores, un AVE destinació Sevilla; l’espera el seu xofer personal a Sevilla-Santa Justa. Xiulets, escridassades, queixes.

No és una anècdota. El menyspreu cap a Huelva i les seves infraestructures per part dels governants —fins i tot els seus propis representants provincials, autonòmics i nacionals— ha estat i és reiterat i insultant. Qualsevol que hagi viatjat en tren alguna vegada, durant almenys els darrers 20 anys, des o cap a aquesta capital andalusa ha pogut comprovar les inquietants i perilloses condicions en què transcorria el seu desplaçament.

El trajecte entre Madrid i l’intercanviador de Majarabique, a Sevilla, es feia per la via d’alta velocitat en un comboi de dubtosa seguretat, amb fortes vibracions i repetides avaries tècniques.

Un cop l’Alvia adapta el seu ample de rodes a la via convencional, la segona part del viatge fins a l’estació terminal de Huelva es realitza per un traçat del segle XIX de 87 quilòmetres, amb una durada d’entre una hora i mitja i dues, amb una sola parada a La Palma del Condado. Els sotracs i sacsejades es patien —i es continuaran patint— a menor velocitat, de vegades per sota dels 20 quilòmetres per hora, segons anunciaven les pantalles que van acabar traient.

Quan van començar a succeir-se els problemes de Rodalies a Catalunya, quan els AVEs van començar a endarrerir-se, avariar-se o cancel·lar-se, els onubencs ja no es van sentir tan abandonats. Durant dècades, només circulava un tren d’anada i tornada a Madrid de llarga distància. Fins al maleït 18 de gener, dos: un de dolent (Alvia) i un altre de pitjor (Intercity).

Des de fa una mica més de 20 anys, els ciutadans de Huelva han presentat queixes i més queixes, s’han organitzat en coordinadores, han denunciat, s’han manifestat. I sí, a cada campanya electoral, el candidat opositor de torn ha promès l’AVE i, a cada inici de legislatura, el nou ministre de Foment ha assegurat que en tres anys arribaria.

Des de fa més de 20 anys, els onubencs han reivindicat l’AVE perquè era més ràpid i, sobretot, perquè era més segur. Un traçat nou amb talussos sense esquerdes i travesses noves. I deixar de jugar-se la vida per anar a Sevilla per una autovia en pèssim estat i atapeïda de camions amb mercaderies perilloses procedents del contaminant pol químic. El regal que, juntament amb les extenses i inestables basses radioactives de fosfoguixos, va deixar el desenvolupisme franquista i que encara “gaudim”.

La tragèdia del 18 de gener ha deixat Huelva noquejada. Sembla una broma macabra. No té alta velocitat, però posa les seves víctimes a l’altar del sacrifici de l’Estat espanyol, pel maleït atzar o per la ineptitud manifesta dels seus governants. AVE? Els onubencs ja no hi somien, ara tenen malsons, i continuen demanant el mateix: una via nova i segura. Deixar d’estar abandonats i, si és possible, no ser ciutadans ignorats, com l’Alvia a Adamuz durant un temps tan tràgic com infinit.