Ens explica la Viquipèdia que l'expressió de foc granejat es refereix a una descàrrega de trets múltiple i ininterrompuda, com el foc de metralladores o artilleria, que produeix un efecte de calamarsa o esquitxada constant de bales.

En això s'ha convertit el nostre escenari polític. Cada dia se surt amb tot l'arsenal per acorralar l'adversari. Tot l'afany d'aquest escenari polític és guanyar el titular del dia, o només del matí o de la tarda, tant se val. La qüestió és guanyar aquest titular i així semblar que s'ha pres la iniciativa.

El debat polític se substancia en missatges curts i poc analítics que es dirigeixen a les entranyes i pocs al cervell. A aquest còctel, li afegeixen una amanida d'idioteses de les xarxes socials i tenen un bon amaniment de foc granejat que fa efecte en la ciutadania.

Fa uns dies, una noieta que es vantava de ser molt de dretes justificava la seva posició política en un argument de pes: Aznar havia fet possible el vot de la dona. Si pogués ara els obsequiaria amb una allau d'emoticones de sorpresa, estupefacció i pena.

Ella va dubtar de la meva contundència en negar-li veracitat a la meva afirmació i ràpidament va anar al seu mòbil a investigar. Fins avui sense notícies de la gran notícia d'Aznar. Tanmateix, la veritat és que aquesta noia vivia en la seva pròpia realitat.

Diuen que el principal problema d'aquest país és l'habitatge. I tenim els nostres Governs llançant sessions de foc granejat cada dia. Cada dia s'anuncia una mesura de construcció de centenars d'habitatges, de compra de sòl, de rehabilitació de pisos, de compra de pisos o de mesures per incentivar lloguers barats i assequibles, que a aquest pas caldrà frenar perquè ens sobraran habitatges pertot arreu.

El pitjor és que el foc granejat no fa efecte i la gent vol realitats i no promeses. Si l'anunci el fa el president del Govern, minuts més tard surt el líder de l'oposició amb un altre pla alternatiu. I diferent, of course. El tema tant li fa, l'important és guanyar el titular.

Amb el finançament autonòmic hem arribat a l'èxtasi. Hi ha tantes interpretacions de l'acord d'ERC i PSOE que donaria per a diversos plans de finançament.

De tota la tempesta, només queda que hi ha diners, però que se'ls queda la pèrfida Catalunya, un territori poblat per una tribu que vol posar de genolls els soferts espanyols que s'han endut la pasta durant anys perquè siguem tots iguals.

Iván Redondo diu que si no saps explicar alguna cosa de manera senzilla és que no te la saps. I això és el que li ha passat a la vicepresidenta i ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, que ni tan sols ha sabut delimitar el seu camp de joc en aquesta batalla.

No es pensin, Feijóo va en la mateixa línia i s'ha limitat a repetir eslògans i llocs comuns juntament amb la cohort de tertulians i analistes que ara l'animen. No resistiria una entrevista amb algun periodista mínimament format.

Junts, per la seva banda, no sap què fer. Un dia no, l'altre pot ser i es fa pregar pel sí. Cada dia llancen els seus trets, però alguns ens preguntem si no s'adonen que se'ls tiren al peu.

El ministre Puente i el president Illa van presentar la transferència de Rodalies amb la constitució d'una empresa conjunta que gestionarà la xarxa de Barcelona per millorar-ne la qualitat. Dies abans, el ministre ens va presentar grans plans de futur anunciant AVE a 350 quilòmetres per hora.

La realitat, avaries constants i retards el 15 de gener de tres hores a l'alta velocitat, sense oblidar les desgràcies d'Adamuz i Gelida, que van ser la maionesa de totes les salses de notícies enganyoses, mentides i carronya a les xarxes socials amb un Abascal que aixecava una bandera d'odi i insensatesa.

Vestit de pocavergonya, va ser acompanyat al podi per Sílvia Orriols, que llançava un insensible tuit a les xarxes socials contra Salvador Illa i la seva malaltia. Fems! Tanmateix, la realitat és que hi ha una sensació de caos i col·lapse. Dels 350 quilòmetres per hora hem passat a 160 quilòmetres per hora.

El ministre de foc granejat segueix sense dimitir. No per una qüestió judicial, ni tan sols política, és per una raó moral.

El foc granejat va guanyar punts amb el canvi d'entrenador al Reial Madrid. Arbeloa va ser presentat per la premsa merenga com estratosfèric. L'Albacete i sense navalles va deixar el rei nu. I què dir de Julio Iglesias. Els testimonis d'unes noies vulnerables han caigut en sac foradat en tots aquells, i aquelles, que han sortit en la seva defensa perquè és un dels nostres.

Encara ens diran que les noies de barri van violar un entranyable avi i, a més, a casa seva. Tot així amb brotxa gruixuda. I qui la té més gruixuda, la brotxa, és Santiago Abascal, de nou, que ens va explicar que el cas de Julio és una cortina de fum de Sánchez per no parlar de corrupció. ¡Manda carallo! Diria un gallec.

Per cert, un empresari agrícola de Huelva va ser detingut pels mateixos delictes que el brètol, no crec que sigui senyor, com tràfic de persones, agressió sexual i esclavitud contra les seves treballadores. Segur que també és una denúncia falsa de dones venjatives que a més són immigrants sense papers.

Espereu que ho vegi Abascal, que ens denunciarà una altra cortina de fum. Fumar segons quines coses és el que té.

En fi, és el que té el foc granejat apadrinat per les aventures d'un tipus violent, pinxo de taverna, mafiós i autoritari que es diu Donald Trump que diu que ja no està compromès amb la pau perquè no li van donar el Nobel. Es pot ser més imbècil? Segurament no, però el voten. Aquesta és la malaltia d'aquesta societat.