El Fòrum de Davos, que vindria a ser com el Mont Olimp de la nostra era, on els déus capritxosos juguen amb la vida de nosaltres, els mortals, només com a font de plaer, ha deixat grans perles dialèctiques. La meva preferida la va deixar anar el president d'Albània, el senyor Bajram Begaj, quan li van preguntar per què s'havia unit al nou grup de “col·legues per la pau i pel negoci immobiliari” organitzat per Trump, a deu mil milions de dòlars la membresia. Sense dubtar-ho, va etzibar: “Si no estàs assegut a la taula, estàs al menú, i Albània prefereix estar a la taula”.

No em negareu que no és un excel·lent exercici d'eloqüència del president albanès, que defineix de manera exacta el moment de la geopolítica mundial actual.

La qüestió preocupant és que, a Davos, Europa no ha estat asseguda a cap taula. Ni a Davos, ni a la que s'està desenvolupant a Abu Dhabi amb els Estats Units, Rússia i Ucraïna negociant els termes de la rendició i supervivència d'Ucraïna, que són els mateixos que es podien haver negociat i signat a la setmana que va començar el conflicte.

És més, després d'arruïnar tota Europa durant els darrers cinc anys per finançar la indústria armamentística estatunidenca, propietat del fill de Joe Biden (sí, sí, aquell senyor president), Zelenski s'ha permès el luxe d'enviar-nos a pastar, perquè, segons ell, l'hem deixat més tirat que una burilla.

I és veritat. Europa mai de la vida ha tingut la més mínima intenció d'enfrontar-se a Rússia, sobretot on podia, que era executant els seus actius financers, perquè sap que no podria sobreviure a Putin. Precisament per això, no som a cap taula. Perquè, més enllà d'un mercat molt pijo, no som ningú.

Europa tampoc no és present a les taules de decisions dels importants esdeveniments que estan passant a l'Orient Pròxim. I Espanya, ni en parlem, després del paperot vergonyós dels nostres dirigents en temes com Gaza o l'Iran, on hem estat el bufó de la cort, amb grans episodis com el de la Flotilla o hem deixat de tenir gràcia amb la negativa dels partits del govern a donar suport a la lluita de les dones iranianes contra els aiatol·làs. Irrelevància guanyada a pols.

Però Europa tampoc ja no és a Gaza, ni pot condicionar res del que facin Israel i els Estats Units, més enllà de confiar en la gestió del nou alcalde, Tony Blair, cosa que tampoc seria nova, ja que ja ho vam fer a principis dels dos mil, quan aquest senyor es va inventar aquella bajanada de la “Tercera Via” i tots els moderns del moment la van abraçar com si fos el mannà celestial. I allà va començar tot a anar-se'n en orris.

Europa, per la seva tebiesa, s'ha esborrat a si mateixa del tauler i, per descomptat, tampoc ningú no preguntarà a cap europeu sobre la conveniència o no de donar suport a la població civil iraniana amb atacs militars per acabar de desbancar el règim criminal de la teocràcia islàmica.

I a Amèrica ja, per què en parlarem. Ni a Veneçuela, ni a Groenlàndia, ni a l'últim trist racó entre la península d'Ontario i Punta del Este, pinta res Europa, políticament parlant. En el millor dels casos, intentem fer un megamercat utilitzant l'única força que ens queda, que és la de consumir; com és l'acord de Mercosur, però ni tan sols som capaços de posar-nos d'acord entre nosaltres, ni de garantir i explicar als nostres propis productors que la supervivència dels productes europeus passa per acords com aquest, o seran aniquilats pels de mercats com el marroquí.

Cal dir que el d'Espanya és encara pitjor, si ens referim a la nostra situació actual a Amèrica Llatina. En lloc de muntar una mena de Commonwealth llatina i convertir-se en una comunitat d'estats que podria ser una superpotència econòmica i cultural, ja que al cap i a la fi som gairebé família, comprem el discurs indigenista dels presidents mexicans López Obrador i Claudia Sheinbaum, que com els seus cognoms indiquen, són descendents directes del mateix Moctezuma.

Anem per aquí demanant perdó per no se sap què, mentre els exportem en Pablo Iglesias i companyia perquè “juguin” allà a la política. Això sí que és per demanar-li perdó a tot Mèxic i anar en penitència de genolls a la basílica de la Verge de Guadalupe per tal atropellament.

La qüestió és que, en aquest nou ordre mundial que ja és una realitat, Europa és el plat principal del menú dels nous amos, perquè aquí ens hi hem posat nosaltres mateixos per manca de coratge i deixant-nos manipular per qualsevol lobby econòmic, religiós o de qualsevol tipus, canviant la política pel bonisme suïcida i sense sentit.

I això resulta un greu problema si encara creiem que tenim alguna cosa a aportar en la defensa dels més mínims principis civilitzatoris de la humanitat i de l'estructura social basada en la igualtat, la llibertat i la justícia social i no només en qui la tingui més grossa. La Taula.