Si algú pensava que el 2026 seria l'any de la sostenibilitat ordenada, la geopolítica s'ha encarregat de desmuntar aquesta il·lusió en tot just unes setmanes. El que estem veient no és una successió de crisis aïllades, sinó la confirmació d'una tendència clara: la competència global pels recursos ha entrat en una fase oberta.

Energia, petroli, minerals crítics, aliments, rutes logístiques i territoris estratègics han tornat al centre del tauler. I ho han fet sense complexos, amb moviments unilaterals i decisions que erosionen les regles que durant dècades havien contingut el conflicte.

Durant anys, la narrativa de la transició energètica va conviure amb una contradicció evident: continuàvem depenent estructuralment del petroli mentre proclamàvem la seva obsolescència. Veneçuela és un dels exemples més incòmodes d'aquesta tensió. Un país amb enormes reserves, empobrit i desestabilitzat, convertit en peça geoestratègica precisament per allò que el discurs verd donava per amortitzat.

El petroli no ha desaparegut del mapa. Al contrari. En un context de tensió global, continua essent un recurs de poder, una palanca econòmica i un actiu estratègic. El que canvia és el relat: ja no es disfressa de cooperació, sinó de necessitat.

Quan els recursos energètics es converteixen en el veritable motor de les decisions polítiques, la frontera entre sostenibilitat i geopolítica es torna difusa. I les empreses ho saben.

La transició energètica no se sosté només amb voluntat política. Necessita liti, cobalt, níquel, coure, terres rares. Necessita aigua, estabilitat, infraestructures i territoris segurs. I aquests recursos no estan repartits de manera equitativa.

El que estem veient el 2026 és la normalització d'una lògica preventiva: assegurar avui l'accés als recursos que demà seran escassos. Ja no s'espera que el mercat actuï. S'intervé, es pressiona, es condiciona.

Europa ho viu de manera especialment intensa. La seva dependència d'importacions energètiques i minerals la converteix en un actor vulnerable en un escenari on el poder s'exerceix a través del control de matèries primeres. Espanya, amb una indústria profundament integrada en cadenes globals, tampoc no és aliena a aquesta tensió.

Quan el poder substitueix el dret, el missatge per a l'economia és inequívoc: les regles deixen de ser regles i passen a ser decisions.

Per a les empreses —especialment industrials, energètiques, tecnològiques i alimentàries— aquest escenari no és teòric. És operatiu. Les cadenes de subministrament es tornen més fràgils, la inversió més cautelosa i la planificació a llarg termini més incerta.

Les grans tecnològiques ja estan redissenyant les seves cadenes de subministrament per reduir dependències crítiques. Les energètiques diversifiquen proveïdors. Les alimentàries cerquen noves rutes logístiques davant la volatilitat climàtica i geopolítica. Tot això té un cost que no apareix als informes, però sí en les decisions estratègiques.

La sostenibilitat corporativa entra així en una fase incòmoda. Com sostenir compromisos ESG quan l'accés a recursos crítics depèn de decisions geopolítiques imprevisibles? Com parlar d'estabilitat quan l'energia, el territori o els materials es converteixen en instruments de pressió?

El risc deixa de ser una variable financera i es converteix en risc sistèmic.

Durant anys hem parlat de sostenibilitat com si fos un camí tècnic i consensuat. La realitat és més crua. La sostenibilitat també és poder, i quan els recursos escassegen, el conflicte emergeix.

Això no invalida la transició ecològica. Però sí que obliga a replantejar-la des d'una lògica menys ingènua i més realista. No hi haurà transició sense governança. No hi haurà sostenibilitat sense regles compartides. I no hi haurà estabilitat econòmica si els recursos es gestionen des de la imposició.

El que passa el 2026 no és un accident. És el resultat de dècades de dependència energètica mal resolta, de cadenes de subministrament hiperconcentrades i d'un ordre internacional que s'ha anat buidant d'autoritat.

La guerra dels recursos no comença el 2026. Es fa visible el 2026. I obliga empreses, governs i mercats a assumir una veritat incòmoda: no hi ha sostenibilitat possible en un món on l'accés a l'energia i als materials es resol per la força o l'amenaça.

Les empreses que entenguin aquest canvi no parlaran només d'impacte ambiental, sinó de resiliència, diversificació i governança. Les que no, continuaran construint estratègies verdes sobre un terreny cada cop més inestable.

Perquè, ens agradi o no, la sostenibilitat del futur ja no es juga només als informes. Es juga al tauler geopolític.

I aquí, les regles importen més que mai.