El seny i la rauxa de la dreta espanyola i catalana

Diumenge és el dia de l'aquelarre. Feijóo reuneix els seus a Saragossa per demonitzar l'acord entre socialistes i republicans sobre el nou sistema de finançament autonòmic.

El lloc escollit no és de pa sucat amb oli, perquè les pròximes eleccions autonòmiques se celebraran a l'Aragó. L'objectiu dels populars és que el PSOE mossegui la pols.

El candidat popular, Jorge Azcón, ho deixa clar a les seves entrevistes: "Pilar Alegría ho tindrà molt difícil d'explicar a l'Aragó els privilegis a Catalunya".

PP i Vox s'han llançat a denunciar aquests suposats privilegis. Aixecant la bandera de “a Sánchez ni aigua”, amb el suport inestimable de la dreta mediàtica i l'entusiasme de García Page, el PP va amb tot contra un projecte de reforma que té com a pecat original que s'ha pactat “amb els catalans”.

Més que suport mediàtic, el PP té al seu costat la Brunete mediàtica que no surt de llocs comuns: que si han creat espanyols de primera i de segona; que si es lliuren als independentistes, que si només ho fa per mantenir-se al govern i s'agenollen davant el xantatge... Arguments seriosos no n'hi ha cap.

Només aspiren que caigui Sánchez, encara que sigui retraient fons per als seus ciutadans.

El pecat per pactar amb els catalans és poc original, perquè el canvi de model de finançament autonòmic sempre s'ha iniciat amb un pacte amb els catalans. El 1993, amb un govern de Felipe González i Jordi Pujol; el 1996 amb un Aznar que parlava català en la intimitat i Jordi Pujol de nou; el 2001 amb un Aznar i un Pujol, tots dos de sortida; i el 2009 amb José Luis Rodríguez Zapatero i José Montilla a la Generalitat. És a dir, sempre el pecat original ha estat un canvi per “culpa” de Catalunya.

I si és pecat, reconeguem que sempre, sempre, tots es van sumar a l'orgia.

Amb cada negociació van arribar els auguris que Espanya es trenca. S'ha trencat tantes vegades que el país hauria de ser un conjunt de trossets. Des de la cessió del 15% de l'IRPF el 1993 fins a l'actual 55%.

Recordeu que fa un temps els vidents del futur ens explicaven que el pacte amb Catalunya era, de fet, un concert. Ara, amb els papers a la mà veiem que és, simplement, l'evolució del model. No només pensat per a Catalunya, sinó per al conjunt de les comunitats autònomes.

La prova del cotó sobre la possibilitat que l'acord sigui un concert la posa Junts amb la seva esmena a la totalitat. Una esmena que defensa el cup, similar al basc, i que no serà votada ni per Vox ni pel PP. En canvi, si Junts vol tombar el nou acord haurà de votar-lo juntament amb la dreta i l'extrema dreta. I aleshores haurà d'explicar el sentit d'aquest vot negatiu que només s'entén si té un pacte secret amb el PP.

Potser Junts hauria d'escoltar la veu d'un independentista pragmàtic que va dir aquesta setmana que “una cosa és l'aspiració i una altra, el que realment pots fer per ara. Si ara passa aquesta oportunitat, ens costarà molt tenir un bon acord de finançament”. Així es va pronunciar l'exconseller Jaume Giró, que va acabar demanant el vot afirmatiu de la que encara és la seva formació.

L'acord, que Junqueras vol explicar en viu i en directe al mateix messies, Carles Puigdemont, dista molt de ser una panacea, però compta amb més recursos --21.000 milions--, conté l'ordinalitat que el fa més equitatiu i que només molesta les CCAA que viuen de la sopa boba, com Castella-la Manxa, per exemple, i dota de més competències i de més gestió a les autonomies.

Tan equitatiu com la quitança de deute, que afavoreix tothom. El senyor Azcón ens diu que, com que Catalunya té privilegis, ell renuncia als 700 milions més que li tocarien en el nou repartiment i que li permetrien gestionar la sanitat, l'educació, els serveis socials o les ajudes a les famílies.

Com que el model és voluntari, no l'agafi, senyor Azcón, deixi els aragonesos amb menys recursos. Ho podrà explicar? Val més que caigui Sánchez abans que reconèixer que l'Aragó també té urgències.

El PP, amb aquest soniquet, renuncia al debat i a recursos amb la sola idea que el Govern caigui vençut i desarmat. Ho fa amb l'ajuda de Junts, que s'ancora a les posicions maximalistes que recorden al procés.

Toquin de peus a terra perquè, com ha dit Giró, "no sé si l'1 d'octubre estàvem preparats per a la independència, o no, però la que no estava preparada, segur, és l'Agència Tributària".

És l'hora del seny, la rauxa ja la posa el PP. Junts no hauria de sumar-se a la festa i obrir un debat que es basi en el conegut refrany: "val més ocell en mà que cent volant".