El 3 de gener, l'exèrcit nord-americà va capturar el president de Veneçuela, Nicolás Maduro.
L'operació tenia com a objectiu traslladar-lo davant la justícia nord-americana, ja que estava acusat d'una triple conspiració: narcoterrorisme, exportació de cocaïna als Estats Units i utilització d'armament contra els interessos de la primera potència mundial.
Uns dies després, Donald Trump va canviar la seva versió i va indicar que el principal motiu de la detenció era un altre: l'obtenció d'importants beneficis econòmics derivats de l'apropiació d'una part substancial del petroli extret a Veneçuela.
Per aconseguir aquest propòsit, va nomenar com a presidenta de la nació caribenya Delcy Rodríguez, una dirigent chavista que va acceptar convertir-se en un titella del país nord-americà.
Aquest darrer relat de Trump ha convençut nombrosos periodistes i polítics, però a mi no m'ha convençut.
Pot ser que hagi exagerat els ingressos derivats de la venda de petroli i subestimat els costos d'extracció, transport i refinatge, o bé que hagi intentat ocultar el veritable objectiu de la intervenció a Veneçuela. D'ambdues hipòtesis, la segona em sembla la més plausible.
Les principals causes de la meva desconfiança són les següents:
1) El petroli va ser la matèria primera essencial del segle XX, però no ho serà al XXI. En el darrer segle, el petroli va ser conegut internacionalment com l'or negre a causa de la seva gran influència sobre la conjuntura de l'economia mundial i la seva capacitat per transformar països pobres en nacions riques. Una repercussió que no va tenir cap altra matèria primera i que fins i tot va superar la que va aconseguir el carbó durant el segle XIX.
En el passat, un augment substancial del preu del cru reduïa en una elevada mesura el creixement del PIB mundial, ja que perjudicava encara més els països importadors del que beneficiava els exportadors. Entre els primers hi havia les nacions europees, els EUA i el Japó; entre els segons principalment els estats de l'Orient Mitjà. En canvi, una caiguda considerable aconseguia l'efecte contrari.
Entre 1973 i 74, el preu del barril de cru va augmentar des de 3,5 a 11 $ i va generar una crisi pel costat de l'oferta que va afectar negativament l'economia global, ja que els països desenvolupats van patir una profunda recessió.
Entre 1978 i 81 es va produir una situació similar, en augmentar el seu import des de 14 a 34 $. Per contra, entre 1985 i 86, una caiguda de la seva cotització des dels 27 a 13,8 $ va beneficiar la major part de la població mundial.
Al segle XXI, la dependència de l'economia global del cru ha disminuït a causa del desenvolupament de les energies renovables i de la progressiva electrificació dels automòbils. Una tendència que continuarà en els pròxims anys, impulsada per més productivitat dels aerogeneradors i les plantes fotovoltaiques, així com pel menor preu dels vehicles elèctrics. Per tant, el pic de demanda de petroli està molt proper en el temps.
La vicepresidenta de Veneçuela, Delcy Rodríguez
2) Excés d'oferta de petroli. El 2026, existirà un excés d'oferta de cru perquè l'augment de la producció serà superior al de la demanda.
Els principals motius seran tres: l'escàs creixement de les compres de petroli de la Xina, l'elevat increment de les vendes dels Estats Units i Guyana i la reversió parcial o total de les retallades de subministrament aplicades per l'OPEP durant 2022 i 2023.
Una conjuntura que previsiblement es mantindrà en les pròximes dècades per la progressiva substitució del cru com a combustible, font d'energia i matèria primera de nombrosos béns, el descobriment de nous jaciments en països no pertanyents a l'OPEP i l'aparició de noves tècniques que abaratiran l'extracció del producte bàsic.
3) Les característiques del petroli de Veneçuela. El seu cru és de baixa qualitat, ja que posseeix una gran densitat, elevada viscositat i molt sofre.
A causa d'això, els costos d'extracció, refinatge i transport són superiors als del petroli de l'Orient Mitjà. Així, per exemple, la seva obtenció a la Faixa de l'Orinoco costa al voltant dels 30 $ per barril, mentre a l'Aràbia Saudita no arriba als 3 $.
Aquesta inferior qualitat té el seu reflex en el preu de mercat, ja que el cru veneçolà cotitza amb descompte respecte al Brent o el West Texas Intermediate.
A més, la infraestructura petroliera de Veneçuela està molt deteriorada. Des de fa 25 anys, la inversió en noves instal·lacions ha estat pràcticament nul·la i escassa la destinada a la conservació de les existents.
Per aquest motiu, entre 1999 i 2024, sent el primer l'any en què Chávez va accedir a la presidència del país, la caiguda de la producció ha estat del 69,4%, en passar d'extreure una mitjana diària de 2.826.000 barrils a només obtenir-ne 864.000.
Per tant, les empreses petrolieres que tornin a Veneçuela, o hi operin per primera vegada, hauran d'afrontar elevades inversions i conformar-se a obtenir a mitjà termini una rendibilitat moderada, ja que en les dues pròximes dècades difícilment el preu del petroli superarà de manera assídua els 60 $ per barril. Un nivell actualment poc atractiu per a la major part de les companyies del sector.
4) Un protectorat de durada limitada. L'actual protectorat dels Estats Units sobre Veneçuela té un horitzó temporal limitat. La influència de Trump sobre el país caribeny no es prolongarà més enllà de tres anys, ja que el gener de 2029 abandonarà la presidència. Des de 1951, la Constitució limita la permanència a la Casa Blanca a un màxim de vuit anys.
Constituiria una gran sorpresa que el successor de Trump no fos un polític professional. Si s'imposa la lògica, el nou president, sigui republicà o demòcrata, optarà per derogar l'actual protectorat.
Per tant, la gestió del cru veneçolà dependrà de les característiques dels líders escollits pels ciutadans. En les pròximes dècades, els escollits podran optar per facilitar les operacions de les petrolieres, establir nous impostos o requisits regulatoris que redueixin la seva rendibilitat o expropiar-ne les propietats.
Aquesta darrera opció no és inèdita. Hugo Chávez hi va recórrer en el passat i no es pot descartar que en el futur algun dels seus successors l'imiti. Entre les empreses expropiades pel dirigent bolivarià hi havia ExxonMobil i ConocoPhillips, les dues principals petrolieres dels EUA. Ambdues van guanyar els seus litigis contra Veneçuela als tribunals internacionals i han de ser compensades per l'Estat amb milers de milions de dòlars per la pèrdua dels seus actius al país. Fins ara, no han rebut res.
En definitiva, les aparences enganyen. El petroli de Veneçuela, tot i ser el país amb més reserves provades del món (un 19%), no constitueix cap ganga per als EUA.
En primer lloc, perquè la seva extracció, refinatge i transport requereixen inversions multimilionàries per rehabilitar les infraestructures greument deteriorades.
En segon, perquè en els pròxims anys el preu del cru serà més probable que se situï per sota dels 60 $ que per sobre d'aquest llindar.
Finalment, perquè la seva producció té pitjor qualitat que la realitzada a l'Orient Mitjà, el Mar del Nord o Texas. Per això, cotitza amb penalització. En quart lloc, perquè ni de bon tros està garantida l'estabilitat política al país caribeny, un cop acabi el protectorat del nord-americà.
Actualment, el petroli de Veneçuela per als EUA té la mateixa importància que la xavalla per al ciutadà mitjà, fins i tot en el millor dels casos.
El 2026, l'augment del PIB aconseguit pel país nord-americà serà només d'aproximadament el 0,02%, si la producció de la nació caribenya augmenta fins a 1.250.000 barrils diaris, el preu percebut per cadascun és de 55 $, el marge de benefici obtingut és del 25% i els EUA s'apropien de la totalitat dels guanys generats.
Per tant, el veritable motiu de la intervenció de l'exèrcit nord-americà a Veneçuela és un altre. No descarteu que sigui un experiment per veure com reacciona la resta de països del món davant la detenció de Maduro. Donada la poca reprovació rebuda per Trump per part de la majoria de líders mundials, no us estranyi que la pròxima víctima sigui Cuba.
Per motius sentimentals, a Marco Rubio li resultaria especialment atractiu enderrocar el règim castrista. Per raons professionals, li passa el mateix a Trump. El president dels EUA és un empresari immobiliari a qui li encanta edificar resorts turístics i les possibilitats que ofereix l'illa són immenses. A Cuba, gairebé tot està per fer.