Gràcies al bon fer de l'advocat Sánchez Carreté, els Pujol van regularitzar amb Hisenda la deixa de Florenci, que tenien a Andorra. Aleshores ja es coneixia el frau fiscal encoratjat pel model “provi i compari”. Si li sembla bé pagui, i si no, emporti-s'ho cru a un altre paradís fiscal. En el tema de la Hisenda Pública, Junts ha calcat el model dels pares de la pàtria. Exigeix un finançament singular per a la Generalitat amb els impostos directes a càrrec de l'administració autonòmica.

Només hi ha un petit inconvenient: l'Agència Tributària de Catalunya no té capacitat per gestionar l'IRPF, aquell tribut que va començar a aplicar-se amb rigor després de la Reforma de 1978, de Fernández Ordóñez, i que es va concretar als anys 80, quan Josep Borrell era Secretari d'Estat. El president Salvador Illa torna a posar en primer pla l'arquitectura fiscal i no va de farol. Illa treballa, per extravagant que pugui semblar-li aquest costum als exconvergents. El president està desplegant la nova Agència Tributària de Catalunya després que, el 2017, el Tribunal Constitucional (TC) va declarar inconstitucional l'anterior. Els de Junts recelen i baixen del carro perquè els sembla insuficient. S'arropen a si mateixos com aquell Christian Wolffe de la pel·lícula L'Assessor Comptable qui, a l'hora de complir amb el fisc, justifica el boicot a l'Estat. Els indepes, curt, ras i sense adorns, només volen la Jerusalem alliberada de la Primera Croada, una nació sobirana amb una fiscalitat a mida i un banc emissor obedient.

Els ha sortit una discrepància significativa per part de Jaume Giró, l'exconseller d'Economia, que ha despertat un debat entre els quadres de Puigdemont sobre la possibilitat d'acceptar els termes de l'acord entre PSC i ERC, abans que el clima electoral d'Espanya anunciï el canvi de règim.

En el conjunt del país, Vox es menja el PP quedant-se amb el 13% del vot socialista descontent, mentre que el PP només absorbeix un 5% del mateix espai (segons dades de 40dB). Abascal, l'ultra silenciós en matèria de continguts i trumpista en qüestió de paraules, arrasa. La sobirania del bloc de la dreta no dóna treva i l'assalt previsible al nou finançament singular exigeix un tancament de files unitari entre PSC, ERC i Junts. Però Puigdemont no ho veu perquè Feijóo li assegura l'amnistia directa amb l'ajuda de les togues amigues. Somia tornar a casa sobre les ruïnes de l'Agència Tributària d'Illa, malgrat la inextricable incoherència del seu passat recent.

La pedagogia lacònica de la política es fa difícil d'entendre en un país en què el president Sánchez dóna classes de geopolítica a l'omís Núñez Feijóo i, tanmateix, no parlen del finançament del model federal espanyol. Prefereixen barallar-se en el procés que no pas il·luminar les conclusions. Posen en dubte el que l'altre dóna per cert sense comprometre's. Practiquen la persuasió socràtica de l'antiga CiU: pagar impostos no és el meu, però el finançament que m'ofereix l'Estat és insuficient. En fi, la Hisenda dels Pujol.