La Síndica de Greuges de Catalunya, Esther Giménez-Salinas, ha demanat a les administracions locals que activin tots els recursos que siguin necessaris per atendre les persones que viuen al carrer i garanteixin on aixoplugar-se del fred els pròxims dies Ho estan complint o hem d'esperar que es congelin els 2000 sense sostre que denuncia a la ciutat la fundació Arrels? I els altres milers de sense sostre escampats per tota la comunitat autònoma? Segur que sí; volem creure-ho. Penso en els milions de descalços que caminen pel món i especialment en els infants palestins sense llit ni medicaments, ni ajuda mèdica perquè ho prohibeix el cruel Bibi Netanyahu. Al loro, que sí que estem molt malament.

La freda matinada va tenir el seu protagonisme, fa pocs dies, en la presentació del llibre de Xavier Albertí L’evangeli segons Caravaggio entorn de la vida del genial pintor i el seu breu pas, assaltat per un vitalisme turbulent i destructor. La presentació, a la llibreria Ona de Tatxo Benet, va tenir Lluís Omar com a animador, juntament amb el mateix autor, acompanyats tots dos de un piquet contracultural de genis de la Barcelona inspirada del teatre i de les lletres, mentre travessem un moment en què els dies es tornen incerts i la llibertat es veu amenaçada. La crònica enlluernadora de Jacinto Antón (El País) va destriar el niu de savis que ens tornen els somriures i les llàgrimes que ens pertanyen.

L'art sí que cura. És el millor lenitiu per a l'insomni i la bastarda crepitació de mort que pateixen les neurones del segle XXI, el de la involució provocada pels primacistes. Omar, que vestia tot de negre Contrareforma (bravo!), va recitar el sonet de Calderón, A las flores: "Aquestes que van ser pompa i alegria/ despertant en l'alba del matí,/ al vespre seran llàstima vana/ dormint en braços de la nit freda".

Sense tenir cap relació, el poema em va recordar les tardes boniques de circ, amb la polca dels elefants, la Circus Polka de Stravinski, que ballen els paquiderms sobre les potes del darrere, recolzant-se, els uns als altres, amb les potes davanteres sobre el llom del company. La memòria d'aquests meravellosos animals és un retrobament amb l'art sobre el prosceni. Volem viure lluny de la política del mastodont, sigui la de la postveritat o sigui la del materialisme rudimentari del pogrom agrari o del dictat nibelung, l'ensordidor eco que intenta suplir l'absència de categories.

L'art simple i concret il·lumina les pupil·les d'aquell que, sent rabiosament contemporani, intenta acostar-se al bressol del barroc, per viure barroquament com ho diria un altre gran actor, José Luis Gómez, el meu Segismund de capçalera, en un corral calderonià.

La senzillesa és el gran obsequi de la musa en un moment en què es glorifica allò sublim en nom d'un caos. Amb la reposició del Tristan de Wagner al Liceu, l'any comença camí de la melodia de la selva verge de Lohengrin propera a l'Arlequí que escriu clams celestials, però diu, “els punts i les comes ja els posarà vostè”. Al carrer, la gèlida nit, filtra la insolidaritat que ens corca.